Stuart torna a casa

"La més bonica i sumptuosa del món",va afirmar Marco Polo de Hangzhou després d'haver vist mig món. Vuit segles després, aquesta ciutat de la província oriental de Zhejiang conserva bona part dels seus llacs, parcs i pagodes. S'entén, doncs, que John Leighton Stuart hi volgués passar l'eternitat. Les seves cendres van arribar aquesta setmana per fi, 60 anys després de marxar de la Xina, 46 després de mort.

Stuart, l'ambaixador dels EUA que Mao va expulsar el 1949, va aclarir en el seu testament que volia ser enterrat a la Xina. Aquí havia nascut, se sentia més xinès que nord-americà, parlava un mandarí fluid, va contribuir crucialment a l'educació del país durant 40 anys i, durant l'ocupació japonesa, va ser empresonat per la seva bel.ligerant oposició. Sembla una biografia mereixedora de certs reconeixements. No obstant, la qüestió va ser aclarida sense miraments durant dècades pels peixos grossos xinesos, malgrat que fa 40 anys que Washington i Pequín van recuperar els seus vincles diplomàtics i avui mantenen bilionaris intercanvis comercials.

La raó és un assaig que Mao va escriure al cap de poc de pujar al poder sobre la recent marxa del diplomàtic."¡Adéu, Leighton Stuart!",el va titular amb sorna. Stuart hi és descrit com un"símbol del complet fracàs de la política d'agressió nord-americana"i hi ha múltiples referències del seu suport als nacionalistes de Chiang Kai-shek. L'assaig va ser d'estudi obligatori a les escoles durant dècades. Cada vegada és més escassa l'empremta maoista, però el partit segueix trobant en la seva memòria bona part de la legitimació popular. Pequín ha dinamitat el seu llegat i conservat el seu culte, així que es feia difícil obrir-li la porta a algú tan solemnement injuriat pel Gran Timoner. Tampoc hi van ajudar les memòries de Stuart, amb pàgines plenes de ressentiment, on acusava els comunistes de convertir"l'engany en art, confiar en la força i el frau"i els desitjava un ràpid enderrocament.

Grans donacions

Stuart va néixer a Hangzhou el 1876 i va marxar als EUA als 11 anys. Va tornar als 28 amb una sòlida educació cristiana. Va ser missioner i professor fins a ser nomenat director de la Universitat de Yenching, que ràpidament va convertir en una de les més prestigioses del país. Amb donacions dels nord-americans pròspers (de Henry Luce, per exemple, fundador deLifeiTime) va aixecar un idíl.lic campus que avui ocupa la Universitat de Pequín. Washington el va nomenar ambaixador el 1946, durant el pitjor moment de la guerra civil entre els comunistes de Mao i els nacionalistes.

Els historiadors sostenen que en un principi Stuart era més afí als comunistes (va ser l'Administració de Truman la que va frenar el seu viatge al nord per entrevistar-se amb els seus líders), però la guerra de Corea el va fer acostar-se a Chiang, amb qui anteriorment havia tingut friccions. La resta ja és història: guanya Mao, els nacionalistes es refugien a Taiwan i Stuart fa les maletes.

La història ha estat crítica amb Stuart a les dues ribes del Pacífic. A la Xina va quedar com un element colonialista que va entorpir la vic- tòria comunista; als EUA el van culpar d'entregar la Xina als comunistes. Li va anar millor l'educació que la diplomàcia.

Pont de cultures

Notícies relacionades

El nou termini per als aranzels de Trump dona marge a la UE per negociar

Trump envia dos submarins nuclears a prop de Rússia

El seu retorn el va desencallar Xi Jinping, el més que probable relleu de Hu Jintao el 2012, en un viatge als EUA. El llavors líder de la pro- víncia de Zhejiang es va comprometre a acceptar les cendres. Van ser enterrades la setmana passada en una senzilla cerimònia, on polí- tics xinesos, l'ambaixador dels EUA i antics estudiants ja canosos i amb l'anglès oxidat van glossar Stuart com a pont entre cultures. Uns 70.000 joves nord-americans estudien avui a la Xina.

Washington i Pequín van continuar sense relacions durant més de 20 anys després de la marxa de Stuart. El desglaç el van iniciar el 1971, pel seu compte, unhippygrenyut nord-americà i un xinès de cabells molt curts i amb la por de la Revolució Cultural a la cara. Aquells dos jugadors de ping- pong, valents o inconscients, van començar a redreçar la memòria de Stuart.