Una família de Turquia camina com els quadrúpedes per una mutació involutiva dels gens

Safiye Ulas, de 39 anys, no sap per què l'envolten les càmeres i els flaixos, ni entén l'interès dels científics. Només s'adona que no és capaç de caminar com els seus pares, sobre les dues cames, i que els nens del poble s'espanten quan passa. Potser tampoc això ho comprèn del tot.

Safiye pateix de la síndrome Unertan, batejada així pel científic que la va donar a conèixer, el professor Uner Tan de la Universitat de Çukurova, ubicada a Turquia. Ella i cinc més dels 19 fills del matrimoni Ulas són quadrúpedes, és a dir, caminen recolzant-se sobre els palmells de les mans i les plantes dels peus, a la manera de molts primats, encara que una de les noies aconsegueix de vegades alternar la marxa bípeda i la quadrúpeda. Un altre dels fills camina sobre les dues cames encara que amb molt d'esforç, trontollant. La resta de la família es dedica a cuidar els seus germans.

Segons explica el professor Tan, aquest comportament és degut a una mutació fruit d'un gen recessiu present a l'arbre genealògic de la família i que s'hauria pogut desenvolupar per la consanguinitat dels pares.

Bipedisme

Fa 1,5 milions d'anys un avantpassat de l'ésser humà, l'homo erectus, va començar a caminar sobre les dues cames. Algunes tesis apunten que va ser degut a una mutació genètica que li va permetre adaptar-se més bé a l'ambient que l'envoltava i, de fet, científics turcs van identificar recentment un dels gens implicats en el bipedisme.

En el cas de la família Ulas ha passat just al contrari:"Caminen com els éssers humans de fa quatre milions d'anys a causa d'una mutació genètica, cosa que de fet suposa una evolució cap enrere",assegura Tan a aquest diari."Només es poden mantenir drets durant breus períodes i tan sols amb els genolls flexionats de forma semblant als ximpanzés, els nostres parents més pròxims".

Els germans Ulas es comuniquen amb tan sols un centenar de paraules i sons inintel.ligibles per a altres persones que no siguin els seus pares i ells mateixos, i pateixen d'un greu retard mental.

Segons el professor Tan, el cas dels quadrúpedes permet estudiar com era el cervell dels éssers humans durant el procés evolutiu, perquè l'adaptació humana al bipedisme potser és el pas més important dintre de l'evolució humana ja que la llibertat de les mans va permetre als éssers humans desenvolupar l'ús d'eines. Per al sorgiment del llenguatge humà es va haver d'esperar fins fa 40.000 anys, però el fet també es relaciona amb el bipedisme humà.

El professor anglès Nicholas Humprey, en declaracions a un documental de la BBC, va afirmar que el descobriment del cas dels Ulas ha obert"una extraordinària finestra al nostre passat".

A Turquia, el professor Tan i els seus investigadors han trobat nous casos de quadrupedisme, encara que no tots els científics el relacionen amb una"involució humana"sinó amb una falta de tractament mèdic adequat en una deprimida zona del país.

I és que la troballa científica també té la seva part de drama humà."Ni tan sols podem anar a la plaça del poble. Els nostres veïns diuen que els nens s'espanten dels nostres fills, que caminen com micos. Volen que els tingui lligats. Però, ¿com pot un pare lligar els seus fills? ¿Que potser són animals?",es queixa Resit Ulas als mitjans turcs.

Sacs de sucre

Els Ulas viuen en una petita casa de dues habitacions i tot i que el pare, Resit, és granger, la família viu principalment de les ajudes dels científics. Els fills afectats per la síndrome Unertan tampoc tenen hàbits alimentaris normals i després de cada àpat es beuen entre 8 i 10 vasos de te carregats de sucre."A casa es consumeixen dos sacs de sucre al mes i els diners que guanyo no són suficients per alimentar-nos",relata Resit Ulas.

Notícies relacionades

El nou termini per als aranzels de Trump dona marge a la UE per negociar

Trump envia dos submarins nuclears a prop de Rússia

Afortunadament, gràcies a les impressionants fotos d'Abdul-Rahman Antakyali sobre la vida de la família, l'Estat turc els va oferir una pensió de minusvalidesa.

Les qüestions que preocupen el pare Ulas, de 69 anys, són completament diferents de les que obsessionen la comunitat científica:"Potser tenen una minusvalidesa, però són els meus nens. Els cuidaré fins al final dels meus dies. Però, ¿què passarà quan la meva dona i jo morim?".