Beatriz Luengo: «Les dones hem estat apoderades des de sempre i sempre hem sigut clau»

Durant molt temps no va ser Beatriz, va ser Lola. I això ha fet que ella millor que ningú sàpiga que és difícil deslligar-se d’un personatge amb tant pes entre el públic adolescent com el que va tenir la protagonista d’‘Un paso adelante’. Ara, aquest primer gran paper n’és un més en el seu extens currículum. Perquè Beatriz Luengo (Madrid, 1982) encarna millor que ningú la definició d’artista polifacètica, tot terreny. Ballarina, cantant, compositora, actriu, escriptora... És difícil recordar totes les seves virtuts. Viu a Miami amb el seu marit, el cantant Yotuel Romero, i el seu fill, D’Angelo, i allà ha passat el confinament.

Diu que només s’ha permès tenir «quatre dies de davallada, d’aquells en els quals no tens força per a res», perquè la resta de temps ha explotat la seva creativitat. Encara amb la presència inesborrable de la crisi viscuda per la Covid-19, Beatriz compta el temps que li queda per venir a Espanya per veure la família i també per promocionar l’últim projecte que acaba d’estrenar, ‘Ojos de Mandela’, en què comparteix micròfon amb Alejandro Sanz, per a qui només té paraules d’agraïment.

View this post on Instagram

A post shared by Beatriz Luengo (@beatrizluengo)

–La seva carrera té moltes arestes. No li preguntaré amb quina es queda, però sí què li aporta cada una.

–Soc molt inquieta, des que era molt petita el que em motiva és l’evolució, i això m’ho va ensenyar la dansa. De la dansa vaig aprendre la responsabilitat: et poses una meta i l’has d’assolir; la paciència: requereix molts anys per arribar als objectius, i sobretot l’evolució com a meta que t’emociona. Veure que ets capaç de fer tres girs, i l’endemà cinc, i recordar que fa un any no en feies ni un sense caure. Aquesta inquietud la mantinc.

–¿Com es retroalimenten totes aquestes disciplines?

–Per exemple, avui dia, component estic a anys llum del que era. He passat per tants artistes, per tants gèneres i he après d’ells, del seu èxit. He compost per a Daddy Yankee, Ricky Martin, Ozuna, Diego Torres... gent que no té res a veure entre si. Això fa que vagi passant per molts processos diferents en la composició que m’obren la ment. És una oportunitat gegant per a mi. Així, la meva part compositora alimenta les meves cançons. La meva part d’actriu m’ajuda a interpretar en els meus concerts. En les etapes en què he treballat en el teatre la meva veu m’ha ajudat a donar vida a certs personatges. He arribat a fer de nena petita sense danyar-me per la col·locació apresa a través del cant. Al nostre món tot suma, no són aprenentatges paral·lels.

–Parla de la seva faceta com a compositora. ¿Està prou valorada pel públic?

–No sé com és per a la gent, però la indústria té molt clar el valor del compositor. Et diria que ho tenen tan clar que ens situen en un valor impressionant. Sona el teu telèfon i et trobes amb la gent més important, que et truca per demanar-te una cançó. Ho fan amb una amabilitat i una consciència que fins i tot l’artista més gran necessita cançons impressionants. Avui dia, més que mai, com diuen aquí als Estats Units, tot gira al voltant de la cançó. Això s’ha convertit en una indústria de cançons. La gent no consumeix l’artista, va directament a les ‘playlist’ i espera trobar-hi cançons que no facin que passi a la següent. Això està fent que artistes que eren coneguts pel circuit de la composició ara estiguin en primera línia, a l’aparador. El públic vol escoltar-te a tu dir el que vols dir en primera persona.

–¿Com és aquest procés de compondre per a un altre artista? ¿És autònom?

–Vaig començar component per a Thalía per una cançó que havia fet per a un disc –‘Bela y las moskitas muertas’, la seva primera nominació als Grammy com a millor àlbum– i que vaig descartar. És un disc que vam fer sencer a Jamaica, en què fins i tot va participar un dels fills de Bob Marley i en el qual no hi havia lloc per a una balada trista. Sony em va trucar i em va preguntar si la podien donar a Thalía. Aquesta va ser la meva primera composició. Després els vaig començar a donar altres cançons que s’havien quedat fora i vaig començar a veure com es tornaven grans èxits. Llavors els mitjans em deien si em preguntava què hauria passat si l’hagués cantat jo. Em va semblar injust per a mi i per a l’artista, que en realitat m’estava donant una oportunitat. Així que vaig prendre la determinació que, des que entrés a l’estudi, tindria clar que aquella cançó seria per a aquell artista. Ara treballo per encàrrec i ja no existeix el pensament que ‘me la prengui’. I m’ajuda fer-ho així.

–I ara té entre mans un projecte que suposo que serà molt emocionant. Cantar amb Alejandro Sanz no és fer-ho amb qualsevol.

–Estic superemocionada. Ho he explicat mil vegades, per Alejandro Sanz vaig començar a compondre. Sento que estic molt en deute amb ell. Abans cantava cançons en anglès i sempre buscava portar la meva veu al màxim registre, fer dibuixos. Quan Alejandro Sanz va arribar a la meva vida amb l’àlbum ‘3’, em vaig adonar com d’emocionant era que una persona t’expliqués la seva història. Em va animar a anar a un paper, escriure i sentir que l’emocionant de la música era la primera persona. Fins aleshores només em veia com una intèrpret. Fa un temps li vaig enviar una cançó, li va agradar i la gravem. Es diu ‘Ojos de Mandela’ i és una reflexió sobre l’única eina que tenim ara mateix per veure el costat positiu a tot el que ens passa, que és tenir fe. Parlo de la fe en el sentit més ampli de la paraula, com a sinònim de veure el que encara no ha passat. Vaig sentir que era un missatge bonic.

–Crec que el videoclip té alguna cosa a veure amb el moviment ‘Black lives matter’.

–El meu marit és de raça negra i el meu fill és mulat. Jo visc com a llatina als Estats Units des de fa 10 anys i veig la subestimació pel meu accent, per exemple. També convisc amb gent molt generosa; no vull victimitzar-me. Però crec que arribarà un moment en què deixarem de sentir-nos així, i per a això he de sumar el meu gra de sorra. Somio que això millori.

Notícies relacionades

Silvia Bronchalo: ¿qui és la mare biològica de Daniel Sancho?

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

Amb ‘El despertar de las musas’ també ha sumat un altre gra de sorra a una altra causa justa com és el feminisme.

Crec que per escriure el demà primer és necessari reescriure l’ahir. Ara s’està donant un lloc al nostre apoderament, però ho hem estat des de sempre, sempre hem sigut personatges clau per als canvis en la història de la humanitat. Per a mi, parar la meva carrera i escriure la història d’aquestes dones era una manera de donar-los veu. Tot i que tristament hàgim quedat enfosquides en el 90% dels casos això no significa que no estiguéssim apoderades. Sempre hem sabut que com a éssers humans teníem molt per aportar. A través d’aquestes 12 dones he volgut homenatjar la història de totes.