Judit Mascó: «Totes les persones, totes, es mereixen una segona oportunitat»

Judit Mascó (Barcelona, 1969) és, entre altres coses, presidenta de la Fundació Ared –Associació per la Reinserció de Dones–.. I aquest dimarts presentava en bona companyia -Carles Sanz, el Mag Lari, Vanessa Lorenzo, Martina Klein i Juan Avellaneda– el nou arròs solidari de Ca La Nuri. Per cada paella Ca la Nuri –de marisc, amb arròs del Delta– que serveixi aquesta empresa familiar destinarà una quantitat per a la Fundació.

-¿El seu vincle amb la fundació ve de lluny?

-Doncs són ja 23 anys– Des de fa un any i mig soc la presidenta i en feia 10 anys que formava part del patronat, així que conec a fons l’entitat. Amb aquesta i amb altres accions el que fem és donar-nos a conèixer. La fundació va rebre l’any passat, amb motiu dels seus 25 anys, un premi Sant Jordi.

-¿Quin és el treball el dia a dia?

-Formem sociolaboralment persones en risc d’exclusió social, majoritàriament dones i preferentment procedents de centres penitenciaris. ¿Per què? Perquè en les últimes dècades, desgraciadament, seguim vivint situacions de pobresa en aquesta ciutat, persones que han sigut desnonades, que han patit violència masclista... ¿Com ho fem? Formant-les a través de cursos de formació homologats del SOC, el Servei d’Ocupació de Catalunya. Poden fer les pràctiques a través de la nostra empresa de reinserció que es diu Salta, un nom que fa referència al salt cap a la llibertat, i també busquem sinergies amb empreses, com avui amb els restaurants de Ca la Nuri, que inclou la possibilitat que tinguin el nostre personal fent les pràctiques i aconseguint potser un lloc de treball que els doni total autonomia i llibertat.

-¿I l’àmbit és Catalunya?

-L’àmbit és Barcelona ciutat. Ens agradaria obrir-nos a Catalunya, però anem a poc a poc. Treballem amb persones dels centres penitenciaris de Brians 1 i de Wad-Ras. Atenem unes 1.300 o 1.400 persones anualment i en reinserim unes 400, gràcies a professionals i a empreses aliades i fidels a les quals animem que contractin persones ben formades i que busquen una segona oportunitat.

-¿Hi ha receptivitat?

-Cal treballar-ho molt, com tantes coses. Però el balanç és positiu. Pensi que això va començar amb un petit taller de costura de cinc dones, gitanes, a Wad-Ras. Tot i que cosien bé, després de sortir, van tornar a entrar. ¿Què havia passat? Doncs ens en vam adonar que calia fer alguna cosa més que formació laboral, calia acompanyar-les en tot el procés de reinserció, fer un seguiment amb educadors socials. I ens hi vam posar.

-I avui mengem arròs amb la Mascó i els seus amics.

 - Sí, el Mag Lari, Verónica Blume, Martina Klein, Carles Sans i Jesús Avellaneda. Avui estem a Xiroi Ca la Nuri, però això va més enllà de la quantitat econòmica que recaptin amb els arrossos i amb la possible reinserció de persones. És també difusió d’un treball molt anònim. Com un arròs tot això està fet de molts i necessaris ingredients. De petits herois anònims que fan aquesta societat una mica més humana.

-En el vídeo de presentació, una d’aquestes dones deia: «Ja sé que vaig cometre un error, però l’estic pagant. I estic encantada, la meva vida té un sentit». ¿Són persones agraïdes?

-Especialement les dones, que van sempre amb una motxilla molt plena, que carreguen amb els fills. La dona, i això ho tenim comprovat, sí que sap aprofitar les segones oportunitats. Els seus índexs de reinserció són excpecionales. I tot i que la societat moltes vegades els doni l’esquena, nosaltres lluitem perquè això no passi.

-Per part d’Institucions Penitenciàries. ¿hi ha bona receptivitat?

- Molt bona relació. El director general d’Institucions Penitenciàries, Amand Calderó, sempre està en els nostres actes. Sense anar més lluny fa uns dies a Wad-Ras, on vam celebrar el 8-M.

Notícies relacionades

Gerard Piqué i Clara Chía, ni ruptura ni crisi

Pep Guardiola i Cristina Serra caçats a Barcelona amb un element compartit revelador: ¿reconciliació a la vista?

-¿Com es viu aquell dia entre reixes?

-Jo ja fa 10 anys que hi vaig. La primera vegada reconec que em va impactar. I després, no sé, no és que t’hi acostumis perquè no t’hi acostumes mai, però hi comparteixes un temps. Nosaltres som un pont entre el centre penitenciari i la societat. Les situacions personals de cada una d’elles no ens interessen. El que hagin fet ja ho han pagat i nosaltres no entrarem mai en això.  Ho fem perquè es reinsereixin i perquè no acabin sent un càrrega per a nosaltres i per als nostres impostos, si es vol veure d’una forma molt egoista. I perquè totes les persones, totes, es mereixen una segona oportunitat.