«Si digués el que penso ja m'haurien cremat»

La carrera de María de los Ángeles Rozalén (Albacete, 1986) és un cas atípic. Va passar de formar part del circuit de cantautors alternatius a firmar amb la discogràfica Sony i segellar així la seva entrada en l’’star-system’ musical espanyol. Des d’aleshores, ha publicat tres àlbums sense renunciar a les lletres compromeses i la crítica social que caracteritzen la seva música. L’últim; ‘Cuando el río suena...' (2017), on la cantautora manxega relata episodis de la seva història familiar, que resulta una narració compartida per moltes famílies espanyoles. Dijous 1 d’agost Rozalén actuarà al Festival de Cap Roig, i dissabte 3, tancarà el Festival Sons del Mon.

Cuando el río suena... és el seu àlbum més reflexiu. ¿Li va costar compondre aquestes cançons?

Aquest àlbum és superíntim perquè estic cantant la història dels meus pares, la de la meva àvia... ¿I, què hi ha més personal que això? Compondre aquestes cançons ha sigut un acte de valentia per a mi. Però, abans de fer-ho, he hagut de convèncer la meva família, perquè hi parlo de temes tabús, com la memòria històrica, el celibat a l’Església o la fundació d’ETA.

¿Què l’inspira a l’hora de compondre?

L’amor i el desamor inspiren d’allò més, perquè quan trenques amb la teva parella les cançons et surten com xurros. Però jo vinc de la psicologia social i estic atenta al que passa al meu voltant. A mi m’inspiren milions de coses. De fet, soc hipersensible i sento un gran compromís social. A mi això de menjar mentre veus el telenotícies em sembla cínic.

Molts artistes defugen les històries personals en els seus treballs, però aquest no és el seu cas. ¿Per què?

Jo respecto el treball de tothom, però a mi és el que em surt. També he fet cançons inventades on tiro d’imaginació com ‘Berlín’ o ‘Comiéndote a besos’ que parla sobre el VIH. Però és cert que quan un explica les seves coses, quan un canta el que viu... uf. A més ho utilitzo molt com a teràpia. Quan jo canto la història dels meus pares o de la meva àvia, sento moltíssimes coses, i és clar, no hi ha mentida en el que dic. 

En la seva cançó ‘Justo’

Quan vaig començar a escriure aquesta cançó, encara no havíem trobat la fossa del meu besoncle, Justo. Tenia ganes de cantar el que la meva àvia m’havia explicat des de petita i el calvari que va suposar per a ella. En la meva família hi va haver gent que va desaparèixer, i jo tinc l’obligació d’explicar-ho i defensar-ho. Sé que és ficar-se en política, però també és humanitat.

¿Ha rebut crítiques per aquest tema?

Quan algú em critica per això, ja ric. Si hi ha algú que no s’alegra que una família trobi un membre desaparegut, llavors crec que el problema el té aquesta persona. De fet, mira la que estan armant per voler desenterrar un dictador d’un lloc on no hauria d’estar. Més lògic, impossible.

A la La puerta violeta

Hem fet molts passos endavant, però també hi ha casos en què anem per darrere, com amb les lletres de les cançons en què a les dones ens tracten com a objectes sexuals o en la publicitat. Per mi, el feminisme és l’única revolució d’amor de la història. La base sempre està en l’educació i en la reeducació. La nostra generació està canviant les coses. Jo ho veig amb els meus pares. Ara ell col·labora molt més en les tasques de casa. Però ens queda tant per fer...

¿Com reacciona el públic quan canta temes tan personals i compromesos en viu?

Depèn molt d’on canti i de quin sigui el meu públic. De vegades penso: avui ha sigut l’aplaudiment més trist de tota la meva vida. En canvi, quan canto davant d’un públic més reivindicatiu i sensibilitzat, m’aplaudeixen durant minuts i tots ens emocionem. Tot i que hi hagi gent que no pensi com jo, escoltar cançons que parlen sobre desapareguts, memòria històrica o violència masclista crec que ens fa mal a tots, independentment de quin sigui el teu bàndol.

¿Es pot cantar sobre qualsevol tema per espinós que sigui?

Crec que tinc una cosa que altres grups no tenen: el respecte. Moltes vegades les formes et treuen la raó. Dono mil voltes a les lletres perquè no hi hagi frases que puguin molestar. Per exemple, quan canto ‘El hijo de la abuela’, en què parlo sobre el naixement d’ETA [la seva àvia va acollir Miguel, el fundador ideològic de la banda, que en els seus inicis no utilitzava la violència], ho faig amb respecte. A mi m’han arribat a dir ‘proetarra’, però jo no faig apologia del terrorisme. De vegades crec que si realment digués el que penso, ja m’haurien cremat.

Notícies relacionades

Què és el neuroma de Morton, la malaltia que pateix Letizia: símptomes i causes

¿Quant guanya Pablo Motos?

¿No li feia vertigen treure un treball tan ideològic?

La por que tenia al principi era normal, aquest treball és tan arriscat que et pots clavar una bona hòstia. Però amb aquest disc és quan més hem augmentat de públic. Ara tinc molt més clar que he de defensar les meves idees. Crec que l’honestedat està de moda i ser natural ven. En el meu cas no hi ha trampa ni cartró. Som un grup que arribem després d’haver pencat a molts bars... ¡i volem quedar-nos molt temps!