Hugo Silva: "El luxe és estar amb la meva planxa de surf i no veure edificis a l'horitzó"

L'actor madrileny, a punt de prendre unes merescudes vacances, es posa en la pell d'un executiu cretí a la comèdia 'Despido procedente'

tecnicomadrid39080008 madrid 27 06 2017 icult entrevista al actor hugo silva esta

tecnicomadrid39080008 madrid 27 06 2017 icult entrevista al actor hugo silva esta

4
Es llegeix en minuts
Olga Pereda
Olga Pereda

Periodista

ver +

Per més alfombra vermella que hagi trepitjat, Hugo Silva (Madrid, 1977) segueix tenint aquell aspecte de xaval de barri a qui ningú li ha regalat res. Mentre es fa un cigarret i s’acaba un cafè sol, el vuitanter Pacino d’'El Ministerio del Tiempo' parla amb passió d’una professió que va buscar des de petitó i que l’ha ajudat a ser més empàtic. Empatia és, precisament, el que li falta al seu personatge a Despido procedente', comèdia estrenada en cines divendres i en la qual es posa en la pell d’un executiu tan infantil com intransigent que s’enfronta amb el seu company d’empresa: Imanol Arias, el bo de la pel·lícula, el que no vol fer fora ningú.

¿Ha acomiadat mai ningú? Mai. Com a client he prescindit de serveis, però mai m’he vist en la tessitura de fer fora algú personalment.

En cas que ho hagués de fer, ¿ho faria com el seu personatge, en pla bèstia? Jo faig la vida que faig entre altres coses perquè no em veig acomiadant ningú. D’això tracta la pel·lícula, de gent que està en les altes esferes però que és coherent, té empatia i vol causar el mínim mal [Imanol Arias]. I resulta que tots se li tiren al damunt.

.

El món de la interpretació és competitiu. ¿No ha trepitjat mai ningú? Mai.

¿Com ho ha aconseguit? El meu ofici és artístic. No m’enfronto a ningú, només a les meves pors i inseguretats. No he de convèncer ningú com a persona, són els meus personatges els que han de convèncer. Em preocupo del meu paper i que encaixi en la història.

¿Pors a aquestes altures? Com tothom. És sa.

També és sa defensar la comèdia, encara que vostè va trepitjar el drama amb força tant a 'Agallas' (2009) com a 'Dioses y perros' (2014). A la comèdia se la veu com un gènere menor, però la seva grandesa és que te la cola sense que te n’adonis. La bona comèdia, com 'Despido procedente', et fa pensar. Em sento còmode en la comèdia. Vaig estar uns quants anys amb Pepón Nieto i Paco Tous a 'Los hombres de Paco' i va ser un màster de luxe.

De petit flipava veient 'El halcón y la flecha'. No sabia ni què era ser actor, però era la meva meta a la vida. Sempre he volgut ser actor.

Va ser la seva mare la que es va fixar en les seves aptituds. Les mares ja sap com són. Soc actor per la meva mare, sí [rialles].

Però va estudiar FP, l’especialitat d’Electricitat. El sistema educatiu d’aquella època no donava gaire joc a la part artística, semblava una cosa de segona. I ara segueix sent així, lamentablement. La meva mare em va ficar en grups de teatre. No soc actor per casualitat. No tinc la típica història del xaval que va pel carrer i un productor el convida a fer una prova.

¿Aquest any s’ha guanyat unes vacances? Per descomptat.

És un apassionat del surf. Fins i tot  la taula de la seva sala d’estar és una taula de surf. ¿Se’n va amb l’onada? El luxe és ser a l’aigua, amb la meva taula, unes onades suaus i fortes al mateix temps, mirar a l’horitzó i no veure ni un edifici, només La Breña del cap de Trafalgar. Aquest és el meu luxe. El del meu personatge a Despido procedente és el cotxe, els diners, el poder…

¿Pot estar tranquil·lament a la platja, prendre’s un cafè, sortir pel món? L’hi pregunto perquè en l’etapa de 'Mentiras y gordas' (2009) va témer per la seva integritat física. Aquella època va ser un boom, era la novetat. Ara tot s’ha transformat, per la meva part i per part de la gent. Només noto afecte i respecte. Faig la meva vida i si em toca fer una foto, me la faig. He après a gestionar això tan absurd de la fama.

Notícies relacionades

Els seus fans li van arribar a portar a l’alfombra vermella del Festival de Vitòria iogurts grecs, els mateixos que vostè anunciava, perquè els hi firmés. Aquestes coses desenfadades em fan molta gràcia. També m’encanta que em diguin Hugo Casas [en referència a Mario Casas, un altre ídol de jovenetes amb qui va compartir protagonisme a 'Los hombres de Paco'].

Per les seves xarxes socials es veu que és una persona molt familiar, que sap disfrutar de la vida i que també té ganes de reivindicar determinades causes. Fa molt poc va criticar una agressió homòfoba. No em ve de gust ser un abanderat o un instrument mediàtic per a certes coses. Però a mi, com a qualsevol, hi ha coses que em repugnen. La diferència és que jo tinc més seguidors. Quan tinc oportunitat de donar un cop de mà, ho faig. No em sento més important que ningú, però hi ha gent que es pregunta per què s’ha de celebrar l’Orgull Gai. «¿Per què no hi ha un dia de l’heterosexual?», critiquen alguns. Doncs, mira, perquè en cap país del món es mata els heterosexuals o se’ls prohibeix tenir fills. 

"He après a gestionar aquesta cosa absurda que és la fama. M'encanta que em DIGUIN Hugo Casas"