L'ARTISTA RECORDA LA SEVA PRIMERA EXPOSICIÓ

Ouka Leele: "Vull retratar la Família Reial, però que es deixin"

La fotògrafa presenta l'exposició 'Peluquería' i unes peces estampades a la 'boutique' de Loewe, al passeig de Gràcia

lmmarco37871087 barcelona 30 03 2017 gente la fot grafa ouka leele  en la ti170331171230

lmmarco37871087 barcelona 30 03 2017 gente la fot grafa ouka leele en la ti170331171230 / RICARD CUGAT

4
Es llegeix en minuts
Luis Miguel Marco

Ouka Leele, és a dir Bárbara Allende Gil de Biedma, està de tornada a la ciutat on va fer la seva primera exposició. Premio Nacional de Fotografía 2005, l’artista, de 59 anys, presenta a la botiga de Loewe de Barcelona (passeig de Gràcia, 35) una sèrie de 19 imatges de la sèrie Peluquería. Són fotos acolorides amb aquarel·la de vells amics i coneguts de la bohèmia barcelonina captades entre el 1978 i el 1980. Algunes d’aquelles imatges s’han estampat en bosses, mocadors de seda i samarretes en una col·lecció càpsula. Ella en llueix una.

–¿Li agrada veure la seva obra en moviment?

–Sí. Perquè s’ha fet molt bé. Jonathan Anderson [director creatiu de Loewe] em va dir que li encanta la meva obra. És curiós que un irlandès de trenta i pocs anys estigui tan al dia de la nostra cultura.

–¿Quins records li porta veure les imatges de Nazario, l’Hortelano, María Espeus, Peret, Pau Riba...?

–Certa tendresa. El 78 vaig venir a viure a una caseta amb pati al costat del Teatre Grec, a Montjuïc, i allà vaig pintar aquestes fotos, que eren d’amics, de gent que veia a la Rambla. L’home amb el pop és el pintor gallec Luis Martín, que en aquella època era titellaire i recordo que després de la foto es va menjar el pop. Nazario per exemple em va dur a un sex shop i allà vam fer la foto amb el penis de làtex al cap. Als anys 70 venir de Madrid a Barcelona era viatjar, veure món, respirar llibertat. Sempre he dit que la movida va començar aquí. Aquí vam venir tots primer.

–¿Creu que s’han mitificat massa aquells anys?

–Va ser un moviment artístic molt important que si hagués passat a França no t’ho vull ni explicar, però jo el recordo molt negre també. No m’agradaria que la gent jove es fiqués en els embolics en què es ficava llavors la gent. Em refereixo sobretot a la droga. Molts es van quedar pel camí i a mi no m’agrada recordar-ho. Tota la vida he tingut crisis i he intentat esborrar-me el nom d’Ouka Leele per oblidar tot allò.

–¿D’on sorgeix, per cert?

–D’un dibuix de l’Hortelano amb una platja, uns músics i un cel negre on hi havia unes estrelles a les quals havia posat nom. Una era el Jabato, una altra Leda i una tercera Ouka Leele, simplement perquè li agradava com sonava. Després el meu primer galerista, Albert Guspi, que també és a l’exposició, va quedar fascinat amb les fotos i el nom. Ell va ser una mica el meu padrí.

–Acolorir el blanc i negre i aquest toc surrealista és marca de la casa. 

–Bé. Et buscaves la vida. Ho feies perquè els retratats eren amics i coneguts, com la vagabunda que em trobava als bars on anàvem a beure absenta, que tenia un color verd cridaner, per això jo després pintava les fotos de color verd. Crec que des d’aleshores estic en un estat psicòtrop per mi mateixa. I allò del surrealisme és per Dalí.

–No el va poder retratar al final. 

–Ho vaig provar, m’interessava molt com a personatge, però ja era molt gran, em va fer pena i no ho vaig fer.

–¿Sempre ha volgut ser pintora?

–I ho segueixo pensant. Crec que arribarà el dia que deixaré la fotografia de costat i em dedicaré a pintar. Però és que la fotografia m’ha atrapat, m’ha posseït. Ho volia deixar quan va i em donen el Premio Nacional, el 2005. ¡Ves per on!

–¿Viu bé de les seves fotos?

–No, gens. Recordo que en l’època de més fama, l’any 87, quan vaig parar el trànsit de Madrid amb aquella foto de dos metres a la Cibeles, vaig estar a la Biennal de São Paulo i em van fer una retrospectiva, aquell any tenia 5.000 pessetes al banc. L’hi vaig explicar a Eduardo Úrculo i es va quedar horroritzat. A les exposicions tothom cobra menys l’artista, que a sobre no para.

–La foto mural de l’equip del ‘Sálvame deluxe’, amb Jorge Javier Vázquez, Belén Esteban, Rosa Benito... com déus, sí que la devien pagar bé. 

–Jo és que soc molt mala negociant. Soc un desastre. M’apassiona el que faig, m’encanta el repte i em torno boja amb la producció. I en aquella foto hi havia moltes hores d’estilisme i maquillatge i això es paga. 

–Seria un repte retratar els Reis? 

–M’agradaria. A tota la família reial, amb els nens. Però que es deixessin, perquè fan coses molt serioses i crec que haurien d’arriscar-se amb artistes contemporanis. Tots els Reis han sigut grans mecenes, ¿no? No n’hi ha prou d’inaugurar Arte. 

Notícies relacionades

–Penja fotos a Instagram. ¿Com es porta amb les xarxes?

–És divertit, però em treu temps. I em fa cosa mostrar les meves fotos i dibuixos allà.