"He viscut un doble embaràs"

Arriba a la cita amb la guitarra a l’espatlla, vambes negres Converse, texans de tub, samarreta foradada i la veu calenta per tractar-se d’un acústic matinal. David DeMaría (Jerez de la Frontera, 1976) és més diürn ara que s’ha convertit en pare. El 20 de desembre passat naixia el seu primer fill, Leonardo, i fins i tot l’ecografia li va servir per escriure la cançó Bienvenido a la vida. El tema forma part del seu disc titulat Séptimo cielo, que presentarà en directe el pròxim 21 d’octubre a la sala Barts de Barcelona i el 4 de novembre a Madrid.

–¿Com ha sigut parir un disc quan a la vegada s’està també creant vida?

–He viscut, efectivament, un doble embaràs, el del disc i el del meu fill Leo. I ho he portat amb molta sensibilitat i, també, amb la responsabilitat de saber que seria pare per primer cop. El disc el vaig gravar abans de veure-li la cara; segurament ara en faria un altre diferent. 

–El primer disc escrit amb xocolata… amb xurros. ¿Ha deixat enrere moltes bogeries?

–És que la gent de la meva generació crec que hem endarrerit massa el fet de comprometre’ns i formar una família. Teníem por a fer aquest pas. Però no es pot ser com un adolescent romàntic i turmentat als 40, que és l’edat que tinc ara.

–¿Per què no s’ha convertit en pare abans?

–Perquè no vaig trobar la dona adequada fins que va arribar Lola Escobedo, que era la meva mànager i m’organitzava el dia i ara és la meva dona i la mare del meu fill. Abans del seu casament a Jerez, David DeMaría va mantenir una llarga relació amb l’actriu Elsa Pinilla i una breu història amb la cantant Chenoa: un mes després de confirmar a l’escenari la seva relació amb un petó, van anunciar que trencaven.

–¿Com és Lola?

–Ella m’ha salvat la vida. Perquè el músic sol ser molt anàrquic i, a vegades, viu com si no hi hagués un demà. Jo he perdut molt temps i moltes energies jugant a tirar els dards de matinada. Tenir una vida organitzada a mi m’ha centrat molt. És també una dona canyera. Estic fet un pare del segle XXI, canvio bolquers i dono el biberó.

–Hi ha sons cubans a Séptimo cielo

–Tinc grandíssims amics i germans a Cuba. En els últims tres anys hi he viatjat. Em van donar el premi Cuba Disco, vaig anar a tocar en directe i sí, també em vaig endur la meva dona perquè pogués conèixer l’illa. Hi ha alguna cosa d’aquells camins d’anada i tornada en aquest disc, sobretot en la cançó Y si te vas. «Y si te vas, tanta paz te lleves, como calma dejas».

–Són 40 anys d’existència, i 20 de carrera.

–Sense comptar els anys de l’insti fent versions de grups com El Último de la Fila, Nacha Pop o Radio Futura, que així és com vaig començar. Això també s’ha de celebrar als concerts.

–Les angoixes, millor oblidar-les. ¿En algun moment de la seva carrera s’ha sentit maltractat per la indústria discogràfica?

–Hi ha hagut plats amargs i plats agres directament, però jo tinc encara ganes de postres.

–Alguns companys s’han quedat pel camí. Estic pensant concretament en un músic com Manolo Tena.

–En aquesta gira li faig un homenatge i canto la seva Pasión gitana. El seu metabolisme li va fallar quan ell tenia més ganes de viure. Ell m’explicava que s’havia de sembrar amb lluna negra els bons pensaments. Era una persona que va viatjar molt, un ésser entranyable, místic. Va trobar en la mare naturalesa força per sortir de les seves addiccions. Però el seu cos va dir: «Fins aquí he arribat».

–Hi ha una imatge de vostè al teclat amb el seu fill assegut a la falda. Això és precisament el Séptimo cielo 

–És el més semblant. Jo utilitzo Instagram com un àlbum personal. Em fa por mostrar la meva intimitat, però aquesta foto és entranyable. Ell ja ensopega a casa amb les guitarres i, encara que després acabarà sent el que ell voldrà, el cert és que s’enfada quan deixo de tocar. Té un avi metge, un altre avi bomber, un pare músic i una mare que treballa en la indústria musical. El més important és que es trobi un futur i un govern millor que el que tenim.

–Vostè almenys pot viure d’això. En canvi, altres s’han quedat a la cuneta.

–És que té un punt de tossuderia seguir en això. Jo sempre he sigut molt pencaire. No he arribat a casa a esperar al següent concert. Jo componc [Malú, David Bisbal, Bustamante, Pastora Soler...] i sempre estic treballant amb altres músics. La màgia de compondre mà a mà, amb Víctor Iniesta en aquest cas, a mi és la que em segueix fent sentir un xaval, és el que em fa sentir jove.

Notícies relacionades

Gerard Piqué i Clara Chía, ni ruptura ni crisi

Pep Guardiola i Cristina Serra caçats a Barcelona amb un element compartit revelador: ¿reconciliació a la vista?

–¿I l’escenari?

–És un xut. Com que el món digital també ens ha donat l’esquena com a autors, la nostra credibilitat és la del directe. Jo crec que sóc dels artistes més propers al poble. Aquest any he estat en un munt de festes patronals.