El Langui: "No valc per a la política"

La falta d’oxigen en el part va fer que Juan Manuel Montilla, el Langui (Madrid, 1980), naixés amb una paràlisi cerebral que li afecta el moviment. Les cames i els braços no són tan ràpids com a ell li agradaria. Però el cap li va com una moto. I el cor. Pare de dos fills, de 9 i 6 anys, el líder del grup de rap La Excepción, que també és actor (El truco del manco, El chiringuito de Pepe), es va posar al davant d’un autobús interurbà de Madrid que no el deixava pujar amb la motoreta elèctrica amb què es desplaça.

–Si no fos el Langui, sinó un ciutadà corrent, no l’hauria trucat el conseller de Transports de la Comunitat de Madrid, que va acabar canviant la normativa per fer accessibles els busos.

–Aquesta és la realitat que viu la gent del carrer, gent que no té veu. I quan l’alça una mica, fan tot el possible per tapar-l’hi. Jo sóc una persona mediàtica i la premsa es fa ressò de la meva lluita.

–Una lluita que va començar de petit, quan els seus pares li posaven el Cola Cao en una prestatgeria alta perquè s’esforcés i l’agafés.

–Ho feien perquè em valgués per mi mateix. Però si no ho haguessin fet, ¿seria menys combatiu? No ho sé. Potser sí. Potser aquell dia [el 19 de febrer] m’hauria resignat i hauria agafat un taxi. Però quan em van dir que no podia pujar a l’autobús, vaig dir: «¿Com? ¿I la llei universal d’accessibilitat? ¿Per què s’ha de pidolar?». És que sembla que estem pidolant i no exigint els nostres drets.

–Ha guanyat. Una altra victòria del Langui.

–No. Una altra victòria de la gent de mobilitat reduïda.

–¿Per què es treu mèrit? 

–Perquè no en tinc. Només tinc la sort de ser mediàtic.

–¿Agafa aquest autobús cada dia?

–No. Jo, per raons de feina, em moc en taxi. M’ho puc permetre. O de vegades vaig en cotxes de la meva oficina. Però quan em ve de gust i tinc temps lliure, agafo el bus. Així ho he estat fent durant vuit anys.

–Fins que un dia li van dir que no, que no podia pujar.

–De la nit al dia, va canviar la suposada normativa.

–I es va posar al davant del bus. I va dir que no es movia d’allà.

–Tinc dos bons collons. Hi havia gent que anava a l’autobús que em deia que havia d’anar a treballar o a buscar els fills. Gent que va pensar: «Que el facin marxar, que és un problema, a veure si ve la policia». A les minories ens passen sempre al davant. Va passar amb els desnonaments. Però hi va haver gent amb dos collons que es va posar al davant.

–Després de la reunió amb el conseller de Transports, la normativa va canviar.

–Sí. Ara no s’especifica amb quin model de motoreta o de cadira de rodes pots pujar a un autobús. L’únic que es diu és que no ha de pesar més de 300 quilos.

–Després d’aquesta batalla guanyada, ¿creu que Warner [discogràfica amb qui manté una disputa judicial des del 2008] es deu haver espantat?

–La Excepción [el seu grup musical] fa molts anys que es mou en aquesta disputa amb Warner. Creiem en la veritat. Això és David contra Goliat. Si et fiques als jutjats amb una multinacional, el primer que has de tenir és pasta per als advocats. Estem lluitant des del 2008.

–En teoria, no pot treure al mercat cap disc. Però ho acaba de fer. Un en solitari (Hola). I amb el grup, ¿s’atreviria a publicar un altre CD malgrat les directrius de Warner?

–Doncs sí. De fet, el vam treure el 2009, un any després de la demanda. Tot i que no el vam posar a la venda, perquè vam decidir regalar-lo. He tret el disc i a mi no em robaran la il·lusió. Si em demandes perquè he incomplert no sé quina clàusula, continuaré pencant. No et pertanyo, Warner. ¿Què és això? ¿L’esclavitud?

Notícies relacionades

Mor Lorena Blanco: un infart acaba amb la vida de la fisioculturista als 37 anys

Rosalía es pronuncia per primera vegada a favor de Palestina: «Que no digui res no significa que no condemni el que està passant»

–¿És veritat que l’ha trucat de Podem per unir-se a les seves files?

–No. No valc per a la política. No traguem les coses de polleguera. Sóc un home inquiet i creatiu. El que tinc dins ho trec amb la música. En els meus discos sempre hi ha contingut social i reivindicació. Va passar amb les escombraries del meu antic barri, Pan Bendito. En una cançó deia «Manuela Carmena, no et relaxis» i hi vaig posar una foto d’una paperera plena de merda.