2015, l'any del vermut

Si hi ha hagut un fenomen gastronòmic que ha explotat el 2015, aquest és el vermut. ¿Es pot parlar de moda? Potser a les grans ciutats, on s’havia perdut una tradició més arrelada en poblacions més petites (Reus, una de les grans productores d’aquesta beguda, té un museu propi) i que sempre ha estat vinculada a un moment de relax previ al dinar. Molts moderns en prenen. Agrada la moda vintage. Però s’ha estès a totes les capes de la població perquè és bo, és bonic i és barat.

    El vermut va començar a tornar amb força a les grans metròpolis fa un parell d’anys, però durant aquest curs ha explotat a nivell mediàtic. Reportatges en premsa, ràdio i televisió, llibres i nous productes han animat una oferta que s’acostuma a acompanyar de petites delikatessen, siguin unes modestes patates fregides o unes delicades anxoves.

    Al caliu dels tragos, els locals. A Barcelona, Sant Antoni i Poble-sec (Quimet & Quimet, a Poeta Cabanyes, 25, és un dels temples), barris populars, han sigut l’epicentre d’una moda que ara s’ha estès per tota la ciutat. A l’Eixample, per exemple, triomfen Senyor Vermut (Provença, 85) i Morro Fi (Consell de Cent, 171), que va obrir sucursal a l’Illa Diagonal. Hi ha temples per tota la ciutat: Bodega 1900 (Tamarit, 91), Bodega Amposta (Amposta, 1), Bodega Montferry (Violant d’Hongria, 105), Bodega Sopena (Clot, 55), Calders (Parlament, 25), Can Cisa (Princesa, 14), Casa Mariol (Rosselló, 442), Celler Cal Marino (Margarit, 54), La Tieta (Blai, 1)…

    L’auge del vermut (elaborat habitualment amb vi blanc jove de graduació i sabor suaus, i herbes aromàtiques) ha vingut acompanyat del boom de marques que llancen les seves propostes. A les clàssiques Yzaguirre i Miró, per posar dos exemples, se sumen ara firmes com Luis The Marinero i St Petroni, per citar dues de les últimes novetats.

Notícies relacionades

Gerard Piqué i Clara Chía, ni ruptura ni crisi

Pep Guardiola i Cristina Serra caçats a Barcelona amb un element compartit revelador: ¿reconciliació a la vista?

     Tot això ha tingut un relat paral·lel en blogs especialitzats, però també en llibres. Val la pena destacar-ne tres. El gran libro del vermut (Ediciones B), del periodista i escriptor belga establert a Madrid François Monti, que n’explica la història, receptes, tipus, maridatges i maneres de prendre’l; Guía del vermut (Geoplaneta), d’Esther Bachs, amb pròleg de Carme Ruscalleda; i Teoria i pràctica del vermut (Ara Llibres), de Josep Sucarrats, Miquel Àngel Vaquer i Sergi Martín, que té un to desenfadat que encaixa perfectament amb l’ànim amb el qual s’acostuma a consumir el vermut.

    ¿Què vindrà a continuació? El vermut ha arribat a cotes impensables fa poc: en són bons exemples el torró d’aperitiu que ha creat Christian Escribà amb Miró (pols d’ametlles, olives verdes, tomàquet liofilitzat, oli d’oliva i pols de vinagre balsàmic) i el panellet amb vermut i taronja natural. Albert Adrià, amb Torrons Vicens, n’ha fet la seva versió amb trufa de vermut, taronja i xocolata amarga. Es poden celebrar les festes amb un vermut a la mà, sigui líquid o sigui sòlid.