Jorge Oller: «El bloqueig a Cuba ens segueix lacerant de manera cruel»

En una bufona casa a prop de l'aeroport de l'Havana, en el que va ser un barri residencial d'artistes del món de la ràdio i la televisió abans de la Revolució, viu una activa jubilació Jorge Oller Oller (Barcelona, 1929), periodista gràfic cubà de raça i formació que ha introduït moltes imatges en la història.

En el seu currículum pesa haver fundat el diari cubà Granma, però sobretot acompanyar el president Fidel Castro en molts dels seus viatges internacionals: una trentena de països en 26 anys (1965-1991), inclosa la seva històrica compareixença davant l'ONU a Nova York com a president dels països no alineats. Separat de les seves càmeres al jubilar-se el 1991, Oller, que ara té 86 anys, mostra la seva visió del periodisme gràfic en un blog a la web de Cubaperiodistas.cu.

-Classes de periodisme per internet.

-El que faig és simplement comentar fotografies que em semblen interessants amb la particularitat que en tots els comentaris em baso en la meva pròpia experiència o en el testimoni d'alguna persona que l'ha viscut personalment o coneixia qui la va protagonitzar. I m'interessa especialment aclarir la identitat del fotògraf que va fer una determinada imatge quan hi ha dubtes.

-De vegades són fotos icòniques.

-Sí. N'hi ha una de Fidel amb un tanc a la platja Girón que tenia tres suposats pares. Se n'havia de buscar l'origen. Va resultar que era de Tirso Martínez. Són coses que explico al blog: què hi ha darrere de cada foto. Escric un article a la setmana.

-Vostè no era fotògraf oficial de Fidel, però quasi, ja que anava a molts dels seus viatges. ¿Quina imatge destaca?

 

-N'hi ha moltes. Recordo una vegada una cimera de països no alineats on vaig fer la foto del comandant amb Indira Ghandi. Érem allà uns 300 fotògrafs. Després de fer la foto, que vaig haver de tirar des de dalt, amb els braços alçats, la policia índia ens va fer sortir a tots de la sala. Però jo no me'n volia anar perquè encara no tenia la foto. I em vaig quedar. Un policia se'm va acostar i va intentar treure'm i un altre home es va interposar i va convèncer l'agent perquè em deixés estar allà, en un passadís. Després, al donar-li jo les gràcies, li vaig preguntar qui era i per què m'ajudava. I per a la meva sorpresa em va contestar que  era l'ambaixador de l'Índia a Cuba.

-¿I la seva primera foto de Fidel?

 

-Va ser el 1955, quan, molt jove, va sortir de la presó de l'illa de Pinos. Jo era a l'estació i el vaig fotografiar quan treia el cap per la finestreta del tren amb una bandera cubana. No vaig tornar a retratar-lo fins després del triomf de la Revolució. Després, com a fotògraf del Granma, vaig viatjar amb ell, Per a mi era un afalac ser a prop seu. Sempre em sentia impressionat, Fidel impressiona.

 

-Li va costar captar-lo amb Allende.

-Al palau de La Moneda els fotògrafs no podíem moure'ns perquè hi havia moltíssima gent. Només veia el cap de Fidel, però no Allende perquè era baixet. Vaig veure un mirall gran al saló i vaig aprofitar el meu angle per fer una de les poques fotos que hi ha d'aquella trobada.

-¿Què  sent al tenir la gran foto?

 

-Jo era molt jove i treballava al diari Información. El 1950. Allà el cap sempre em criticava les fotos. Però un dia en vaig fer una de formidable que fins i tot va col·locar a la portada. Jo llavors em vaig posar al seu costat esperant la seva reacció. Ell es va quedar mirant i em va dir : '¿I tu què mires?'. Li vaig dir que esperava una felicitació i em va replicar: '¿I per què cony et pago jo?'.

-Això va ser abans de la Revolució del 1959. ¿Va variar la seva manera de treballar amb el canvi polític?

 

-Abans hi havia tres tipus de notícies: la policíaca, la social i les del dia. En les primeres, com més sang, millor. Les socials parlaven de festes d'alta societat. Amb la revolució vam fer més treball social. Anàvem al camp, fotografiàvem els treballadors, la gent del poble.

-I ara ¿com veu els avenços tecnològics en la fotografia? ¿Amenacen la professió?

-La tecnologia és formidable, però té un problema. Ara qualsevol pot fer una foto. Nosaltres érem químics, fotògrafs, artistes... Fins que va arribar la vulgarització de la fotografia, en què es prem un botó i ja està. Les noves càmeres i els telèfons mòbils ens fan la competència. Però això ja va passar al principi, fa dècades,  quan la fotografia, que només es feia en un estudi en els seus orígens, va sortir al carrer. I van aparèixer noves especialitats com el fotoperiodisme, la publicitat, els retratistes... Els fotoperiodistes també s'hauran d'especialitzar. De moment, el reporter gràfic no només tira fotos, és també un defensor de l'ètica. Això és el que m'agrada del periodisme. Si no reflectim la veritat, cometem un frau. Jo crec que el periodisme gràfic, la nostra professió, no desapareixerà, però sí que canviarà per millorar. Cada vegada requereix més esforç, més idees i una intel·lectualitat més gran. El fotògraf ha de tenir una gran preparació intel·lectual i, per sobre de tot, ser honest.

-Sempre queda la foto.

 

-És que és una imatge absolutament universal. No necessita ser explicada. La millor ploma del món no captarà una imatge de la mateixa manera. I per això els fotògrafs tenim una gran responsabilitat. A més a més, quan ens envien a fer una feina tenim l'obligació de col·locar-nos sempre al primer seient de la primera fila. Quan viatjava amb Fidel Castro jo amb prou feines tenia temps de pensar perquè hi ha moltes situacions que no permeten una repetició.

-Una de les seves fotos més especials no la va fer vostè. En aquesta foto, Fidel Castro li entrega el Premi Nacional de Periodisme. ¿Què va sentir?

 

-Va ser el 1991. La veritat és que vaig quedar parat. Fins i tot Fidel Castro em va haver de dir 'agafa el premi amb l'esquerra' perquè jo pogués estrènyer-li la mà amb la dreta. En aquell moment vaig pensar en la primera càmera de fotos que em va comprar el meu pare quan jo era un nen. Et passa pel davant la història de tota una vida.

-Des del seu punt de vista d'observador ja jubilat, ¿què li sembla la reobertura de les ambaixades de Cuba i els EUA?

-Obre les portes al camí del respecte, la igualtat, la tolerància i la construcció d'unes relacions normals entre els dos països. És probable que aquestes portes, després d'estar tancades durant tants anys, tinguin les frontisses molt rovellades i de moment sigui difícil obrir-les de bat a bat. Però em sembla que hi ha la sincera voluntat de greixar-les i de superar les diferències de més de mig segle.

-Millorarà la relació del seu país amb la resta del món. 

-Les relacions de Cuba amb la gairebé totalitat dels països del món són bones i ho demostra el fet que l'Assemblea General de les Nacions Unides, durant 23 anys consecutius, ha exigit als Estats Units el final del bloqueig contra el nostre poble. Malgrat aquesta petició de 188 nacions de les 193 que són membres de l'ONU i de l'obertura d'ambaixades, el bloqueig continua lacerant-nos cruelment. Davant d'aquesta prepotència destaquen els valors humans del poble cubà liderat per Fidel que, des del 1960 i amb els pocs recursos que tenim, ha auxiliat qualsevol part del món que ha patit grans desastres naturals, incloent-hi els afectats per l'Ebola, enviant metges, medicines i aliments. Aquesta solidaritat dels cubans amb els que necessiten ajuda ha merescut sens dubte el respecte i admiració del món i, per descomptat, una vegada suprimit el bloqueig, consolidarà encara més aquestes relacions d'amistat i cooperació.

-¿Quin seria la foto que millor representaria aquest moment, la seva foto de portada?

-Per representar l'acostament i l'amistat hauria retratat dues mans que s'estrenyen, davant d'un paisatge d'homes i dones treballant. La idea seria que les mans que han unit els dos pobles continuessin treballant harmoniosament per enfortir el futur.

-¿Quina és la millor imatge de la història recent de Cuba, la que millor resumeix mig segle de Revolució?

-Penso que la fotografia de Raúl i Obama donant-se la mà a la Setena Cimera de les Amèriques celebrada a Panamà, perquè marca el final d'una època de tensions i un triomf no només per a Cuba, sinó també per als pobles del món que ens han ajudat.

Notícies relacionades

Alejandro Sanz i Ivet Playà: no és amor, és poder

Taller de costura d’espardenyes a Toni Pons: «És el calçat més antic d’Europa, el primer model té 6.200 anys i es va trobar a Granada»

-Abans d'emigrar a l'Havana la seva família va viure a Sant Cugat del Vallès. ¿Quin record en guarda? 

-El meu pare va fabricar la torre de Valldoreix el 1931, quan jo tenia 2 anys, i hi vam viure fins al 1935. Recordo l'afecte i les atencions dels meus pares, els boscos i les poques cases que ens envoltaven. També la neu i el Leal, el gos llop que em deixava que hi pugés a sobre i fes unes quantes voltes pel pati.