Un presentador de novel·la

Ser la cara d'Informativos Telecinco, que et comparin amb Richard Gere i tinguis un ardorós club de fans és una terna de fàcil digestió. Però si a aquests crèdits s'hi afegeix el de novel·lista, ja hi ha qui fa uns ulls com unes taronges i fa l'acusació d'oportunisme. Però David Cantero (Madrid, 1961), que ara publica la tercera novel·la, El viaje de Tanaka (Planeta), escriu des del principi dels seus temps.

Als 13 anys ja parava l'ham a un noieta amb l'esquer de versos propis i robats a Neruda i a Machado. «Vaig aprendre aviat que la poesia era la porta de la conquista -confessa Cantero-. La gran passió del meu pare, que era aviador militar, eren els llibres. Fins i tot estaven per sobre dels seus fills. Tenia una biblioteca meravellosa, amb domini de la poesia. Allà vaig veure que escriure un poema a una noia era una cosa molt íntima i revolucionària». També escrivia contes, segons explica. El seu primer premi el va guanyar amb una història titulada La cigala se va a Hollywood, un viatge iniciàtic d'un crustaci que acabava francament malament. Bullit.

Des de l'escamarlà, ha publicat Amantea i El hombre del baobab, més tràgiques que El viaje de Tanaka. En totes hi afloren els temes que el preocupen: el pas del temps, assumir la vellesa i la mort. Per diverses raons. El seu pare va morir gran, després de 10 anys del càstig de l'Alzheimer. La seva mare, que viu en una residència, li proporciona estones que barregen «la tendresa amb l'horror». «Allà dins -a la llar d'avis- hi ha nens que no tenen forces per moure les cames; en el fons van camí d'un altre úter». I ell mateix sent que, als 53 anys, ha arribat al cim de la muntanya russa i que el que ve fa baixada. «Quan vaig llegir Horizontes perdidos, de James Hilton, em va fascinar la descripció del Shangri-La, aquell lloc on ningú envelleix ni mor. En la meva novel·la, protagonitzada per la japonesa Mei Tanaka, hi apareix Yonsú, on resideix la immortalitat».

Notícies relacionades

La connexió entre Shakira i Alejandro Sanz va en augment: «L’escenari cremava»

A la venda la mansió de luxe on va viure un exjugador del Barça a Gavà: espectacular i exclusiva

Ho diu el cavaller que inventaria diàriament les permanents mudances de l'actualitat. «Quan poso 'David CanteroSSRq a Google i surten vuit milions de coses penso: 'Doncs dec ser jo, sí'». Però, tot i que va néixer a 200 metres de Torrespaña, el periodista viu en un poble, fa vida de poble, està casat amb una historiadora i no vibra als photo-calls. «Sé qui sóc i sé què m'interessa, i res m'interessa més que el meu paper de pare dels meus tres fills. ¡M'ho passo que t'hi cagues! La infància té molt de valor. Jo segueixo sent qui era quan tenia 10 anys, Davidcito, amb un milió d'inquietuds».El tatami i el misteriI aquí el tenim, en mode multitasca. Perquè també és un aguerrit judoka i fins i tot li interessa el misteri (va sortir a Cuarto Milenio d'Iker Jiménez parlant dels orbs, les petites esferes de llum que hi ha a les fotografies i que alguns consideren esperits). «Als meus fills els dic que vivim enganxats a una bola de foc, donant voltes al voltant d'una estrella, en una galàxia situada entre milers de milions de galàxies. ¡Som una punyetera caca en l'infinit! La nostra existència és un misteri -diu-. Després d'haver vist tants morts en la meva època de reporter, vull creure que hi ha una transcendència. Els veus i dius: ¡Hòsties, aquí hi falta alguna cosa! Diguem-ne ànima, espurna, esperit». I la seva manera de materialitzar aquell no sé què és estimar, narrar, pintar.

Però, després de més de 30 anys d'ofici, confessa que li segueix agradant, perquè encara té la sensació de no tenir-les totes. «Falten 10 segons, 'dins' i et fiques a la roda de l'hàmster, amb la ment tan clara com pots, amb molta informació o amb menys, amb els nens dolents o no». Encara que de vegades no entengui el món que explica. Encara que la realitat l'esgoti i el desencoratgi i fins i tot el descompongui, com quan li va tocar donar la notícia de l'accident de Spanair sabent que el comandant del vol era íntim amic del seu germà, també pilot. «En aquesta feina, hi ha dies que pots explicar el patiment amb una certa distància i altres, no». Per això escriure també és una bona teràpia per treure's de sobre els dimonis. Els propis i els aliens.