Matriarca centenària

El diàleg va tenir lloc ahir a la residència on viuAlbina Fransitorra just el dia que feia 100 anys. Va succeir tot just arribar aquest periodista i la fotògrafa, que pretenien immortalitzar la jornada més especial de la mare de l'escriptoraMontserrat Roig, l'actriuGlòria Roig, la guionista Carmina Roig (creadora deLos Lunnis) i l'activista Maria Isabel Roig.

-«¿Fa fred al carrer?», pregunta laLuisa, la cuidadora deFransitorra.

-«Bé, bastant, la veritat», li respon la fotògrafa.

-«Ah, és que volia anar a fumar...», sospira la jove amb cert desànim.

-«Bé, si t'abrigues bé...».

-«No, no, si no ho deia per mi, sinó per ella. És ella qui volia sortir a fumar. Quan ho fa, està més tranquil·la, més calmada».

¿Com? ¿Que l'àvia fuma? Sí, la besàvia -perquèFransitorraté 13 néts i 15 besnéts- fuma. I no poc. «Mig paquet al dia, però només des de fa 50 anys», somriu. «¿I què li diu el metge?». Ella torna a somriure amb picardia: «Res». És clar, pertany a la mateixa generació deSantiago Carrillo, un altre fumador amb pulmons històrics.

L'anècdota il·lustra la vitalitat d'aquesta àvia excepcional, que ahir va ser homenatjada en una festa en la qual va rebre la medalla de plata de Benestar Social.

Asseguda a la cadira de rodes, una mica sorda, però amb un cap i una salut privilegiades,Albina Fransitorra sembla una venerable àvia més. Però, per més que s'esforci a treure's importància, no ho és. I no perquè als seus 100 anys tingui mòbil («tot el que sigui anar per endavant m'agrada») ni perquè segueixi l'actualitat veient les notícies de la tele, sinó per la seva trajectòria vital. Ha donat a llum algunes dones cèlebres (va tenir set fills, dels quals dos són vius), va ser «arxivera i secretària» deMontserrat Roig,columnista d'EL PERIÓDICO («era molt bona escriptora, el que hauria volgut ser jo, que vaig editar tres novel·les»), es va treure el carnet de conduir als 64, es va llicenciar en Filologia als 70...

«No estic gaire contenta amb mi mateixa perquè no he fet res», sosté. «M'hauria agradat estudiar comerç, però a casa em van obligar a aprendre piano. I quan em vaig casar, el meu marit[Tomàs Roig, advocat] em va dir que n'hi havia prou que, a casa, només escrivís un. I aquest un era ell». Dels seus estudis musicals n'hi queda la passió per les òperes. «He anat bastant al Liceu. Allà he disfrutat molt», explica.

Els seus records són nítids, i això li permet comparar la societat de la seva joventut amb l'actual. «En aquella època tot era més fals. La meva mare deia amb ironia que feia visites decumplo y miento, o sigui, de compliment. Ara s'han perdut les formes, i això és positiu. El pitjor és allò depoderoso caballero es don dinero, que segueix més vigent que mai». Al seu cap s'hi acumulen els records dels diumenges en família pel passeig de Gràcia, entre Gran Via i Aragó, saludant els coneguts (els homes es treien el barret i les dones somreien); els anys de la república («els millors que ha tingut aquest país en tot aquest temps perquè es respirava llibertat»), la gàbia de la dictadura (el seu marit va ser empresonat per parlar en català en un acte públic), la democràcia...

Fransitorra és una independentista realista. «Crec que ni els meus néts ni els meus besnéts veuran una Catalunya independent. Ara, el món va en la direcció contrària, la de grans unions». Però no sembla gaire preocupada. Avui només pensa en la festa. Per això s'ha pintat les ungles de rosa amb puntets negres.

Notícies relacionades

Gerard Piqué i Clara Chía, ni ruptura ni crisi

Pep Guardiola i Cristina Serra caçats a Barcelona amb un element compartit revelador: ¿reconciliació a la vista?

-«Escolti, ¿per celebrar el seu aniversari es fumarà un cigarret?».

-«¡I tant que sí! ¡A la teva salut!».