Rejovenir sense botox

Ha costat, però finalment Michelin rejoveneix, i sense botox. La guia es treu anys i canelons. La llista només reafirma una veritat llargament explicada pels especialistes, que convalida l'establishment de la guia vermella: la nova generació és potent, està preparada i pot liderar. Que els viudos i ploraners deixin de moquejar els mocadors per la difunta cuina d'avantguarda. Tenim mestres per a molts anys. Del cap Machichaco a Tarifa, la victòria de la cuina tecnoemocional, de la gamba i de la xantana. Eneko Atxa, Dani García, Paco Morales, Ángel León, Ricard Camarena... Ai, aquests nois de trenta anys. Dani García, el revolucionari andalús, va ser ignorat durant anys i, de sobte, els ha agafat pressa. Llavors, a buscar la tercera, encara que abans, per mereixement, haurien de passar Andoni Luis Aduriz i Quique Dacosta. El 2012, doncs. Esgota repetir el discurs: el país mereix més, i més, i més. No és propaganda política subliminal.

Paco Pérez i Montse Serra, la seva dona, són un concentrat de mar, amb tres estrelles boquejant a la xarxa com a sardines (Miramar i Enoteca). Modelats per la tramuntana. Com han treballat, com han patit, com els han oblidar a vegades.

El cas Freixa, sorprenent: Ramon es va traslladar a Madrid i, en el segon any, paf, l'altra floreta. La Michelin no havia estat mai tan diligent. Ho va intentar a Barcelona però els mateixos inspectors que l'hi van negar aprecien l'oripell capitalí. És un cuiner excel·lent aquí i allà. La pèrdua del premi a la casa pairal barcelonina és dolorosa, però la companyia dels pneumàtics no va saber entendre mai la mística del fricandó.

El tema del Caelis era de justícia i lògica: Romain Fornell la tenia i, després de les obres del Palace, ha estat descongelada i brilla entre els reflexos d'aigua. Oh, els bessons Torres, Sergio i Javier i aquell puré de mandioquinha amb caviar de sagú, de Vallcarca a l'Amazones.

Notícies relacionades

Michelin s'enamora de Barcelona

Aquesta és la foto més cotitzada de l’estiu: qui l’aconsegueixi pot guanyar una fortuna

Passem a l'Hisop i la bonhomia d'Oriol Ivern: va ser notabilíssim bistronòmic i ha mutat de categoria. Mentre va jugar en aquesta lliga, la va defensar amb convicció. L'esperen temps millors. A Terrassa, la grata sorpresa d'Artur Martínez, lluny del centre i la rambla arterial, enganxada a la que va ser rostisseria dels pares. Producte de proximitat i realisme gastronòmic.

Deixo per al final la traca: el Moments a l'Hotel Mandarin, sota el comandament de Raül Balam i Carme Ruscalleda. Sis estrelles, sis (Sant Pol-Tokio-Barcelona). ¡Hipercuinera! S'ha de celebrar amb aquells macarrons picants amb calamars.