Juan Ignacio Balada, el menorquí monàrquic

¿Qui era Juan Ignacio Balada Llabrés? Aquesta és la pregunta que es fa tot Espanya i Ciutadella sencera, ciutat on va viure gairebé la totalitat dels seus 69 anys. Fa només dos mesos, l’home que va llegar part de la seva immensa fortuna als prínceps d’Astúries era un «senyor educat, culte, rar», «el fill de la farmacèutica». Res més. Ara no és sant de la devoció dels ciutadellencs.

Mentre la seva mare, Catalina Llabrés, va viure, per la casa de Ses Voltes, al centre de Ciutadella, hi entraven i en sortien veïns que li demanaven consell o que anaven a veure la senyora respectada. Ella era la primera farmacèutica de les Balears. El que es trobaven al travessar la porta eren fotos del seu fill. Ella n’estava orgullosa. Potser per això molts ciutadellencs poden dir més de l’Ignasi nen que de l’Ignasi home.

Aquestes fotos són al mateix lloc des de fa més de 60 anys i ara, quan la casa i la farmàcia d’arquitectura modernista –declarada bé d’interès cultural– estan a punt de desplomar-se, segueixen allà per a revelar alguna cosa de l’home de qui només se n’ha parlat després de la seva mort; més ben dit se’n parla i s’especula molt.

En una imatge, Ignasi, de marineret el dia de la seva primera comunió; al costat, un diploma escolar del 1945. El nen tenia 5 anys i la seva mare n’estava orgullosa. Doña Nina, així era coneguda la seva mare, no va poder lluir mai l’orla de farmacèutic d’Ignasi perquè el seu únic fill no va acabar mai la carrera que el va portar a estudiar a diverses universitats de la Península.

La casa de Ses Voltes ara fa calfreds, perquè és un cementiri de records que Ignasi va tancar amb pany i clau ja fa 20 anys. Ell va viure allà fins que es va construir la seva nova casa. Els seus pares van morir el 1985 i ell només va trigar uns anys a anar-se’n d’allà. La presència de Doña Nina encara està en l’aire. El piano, els quadros, els tapets i fins i tot les medecines que estan per tots costats –la farmàcia i la casa estan connectades– els va posar ella, i ell no va canviar ni va tocar res.

Només uns cables que pengen d’un llum li pertanyen i revelen una de les seves passions: l’electrònica. Col·leccionista de ràdios antigues

–«a casa seva n’hi deu haver unes 60», diu una persona propera que no vol donar el nom–, les desmuntava i les arreglava. Hi ha revistes d’electrònica guardades a diversos armaris. Totes ordenades, però plenes de pols i teranyines.

A Balada, i això ho sap Ciutadella, també l’obsessionava l’espiritisme. Als 25 anys, en aquesta mateixa casa va fer sessions amb una mèdium i això, en una casa a la penombra en la qual volen els coloms i fins i tot hi ha un gat mort a l’escala, impressiona a qualsevol. Com es poden imaginar, que un jove ric es dediqués a l’espiritisme als anys 60 en una ciutat conservadora no era comú, «normal», diuen a Ciutadella. Que no se li conegués nòvia o dona tampoc era «normal» a ulls dels seus veïns. «Hi va haver una dona alemanya, però ell no parlava mai de la seva vida. Era reservat, solitari, auster», explica un amic.

LA CAFETERA A L’ESTUFA / La casa de Ses Voltes està com la seva vida, clausurada als forans i, a més, a la penombra. Ell va sortir d’allà un dia, quan es va construir casa seva en el que havien estat els terrenys de la fàbrica de gel del seu pare, i va deixar la cafetera a l’estufa, la gavardina, al penjador, el telèfon despenjat. Era sortir per tornar al cap d’una estona. No ho va fer gairebé mai.

L’arbre genealògic d’Ignasi explica bastant qui és ell. El seu pare, Ramón Balada, va arribar a Menorca després de la guerra civil. Guapo i ben plantat, segons el recorden els seus parents a Alcanar (Montsià), venia plançons (arbres per trasplantar). Això ja dóna una pista que ajuda a entendre part de la fortuna Balada. ¿Qui cultivava un planter a l’època? Molt poca gent. El noi va caure en gràcia a la farmacèutica. Dona rica i formada, es va fixar en aquell català que treballava a la plaça del mercat.

Es van casar i es van ajuntar la gran fortuna amb un home emprenedor que també tenia diners. La família de Balada pare recorda que el «noi es va casar amb una xueta [jueva] rica de Menorca». No consta que Doña Nina fos descendent de jueus conversos, però això podria explicar per què el seu fill va posar l’Estat d’Israel en el seu testament.

Ramon Balada es va fer ciutadellenc de pro. A ell sí que el recorden amb afecte. Va regentar el cine del poble, va comprar un hort –S’Hort den Llabrés– amb un pou als afores i va muntar una fàbrica de gel; després, una de rajoles. El seu fill va heretar aquestes terres i la fortuna de la seva mare, a més de la dels seus oncles solters –«estava fart de rebre herències», diu un amic– i va fer una cosa que ningú a Menorca s’esperava fins que es va fer públic el seu testament, l’11 de desembre: la va multiplicar, va generar actius financers i va crear una promotora (Adalab) amb seu a Barcelona.

NO ERA MAÇÓ / Ningú sabia que aquest home solitari, que fins i tot s’havia comprat roba de segona mà i que, això sí, era «bon pagador i generós», «tingués tant». Quan va tornar de Barcelona, va treballar amb el seu pare al cine, després en els negocis i es va tancar a casa. Fins allà va arribar un invent que l’ajudaria a multiplicar la seva fortuna: internet. «Podia estar 10 hores davant de l’ordinador», descriu un familiar. Va anar venent, a poc a poc, les terres de l’hort. Abans, als afores de Ciutadella; ara, a dos minuts del centre. «Això d’allà ho va vendre per 1.200 milions de pessetes i això no és res», diu un amic. La casa familiar i la farmàcia no les va vendre perquè, senzillament, no li van pagar el que va voler.

Culte, refinat i solitari són tres adjectius que, des de Maó a Ciutadella, estan en boca de tots els menorquins. També, rar i monàrquic. Els seus amics neguen que fos maçó. Només Julián Ticoulat ho afirma: «Fixi’s en el triangle que hi ha a casa seva».

VENDRE EL PATRIMONI / El cert és que cal acostar-se a la mentalitat dels illencs per saber que Ignasi Balada va fer una cosa més mal vista que ser espiritista o no estar casat: va vendre el patrimoni. Per a més inri, també «va jugar» a la borsa.

Casa seva, la que es va construir a la plaça de l’Empordà i que ara es diu Joan de Borbó, té una reixa negra. La casa, la plaça i diverses illes de pisos eren S’Hort den Llabrés.

Darrere la reixa, una porta. El timbre, diu un amic, sempre estava desconnectat. També, el telèfon. Se’l veia o a peu o amb un cotxet barat. El Cadillac del seu pare, totalment renovat, a la cotxera. El seu cotxe, al pati a la intempèrie. Un home treu el cap per la finestra de la casa. Ell el va cuidar i diu que serà allà fins que algú li truqui. No sap ni qui ni quan.

Notícies relacionades

Mor Lorena Blanco: un infart acaba amb la vida de la fisioculturista als 37 anys

Rosalía es pronuncia per primera vegada a favor de Palestina: «Que no digui res no significa que no condemni el que està passant»

Ciutadella va saber que Balada estava malalt perquè quan va sortir de l’hospital va enviar una carta a un diari donant les gràcies al personal. La carta la van llegir pocs i pocs són els que van anar al seu funeral. En els últims anys, va cedir el contingut de la farmàcia a l’equip que s’encarrega de recuperar l’Illa del Rei, a Maó. No va agradar a les autoritats i això, diu un familiar, no li va agradar a ell.

¿Per què va llegar part de la seva herència als Prínceps? Ningú ho sap. Una cosa és ben clara: d’aquest home apocat tothom sabia que era monàrquic. Que no deixés res a Ciutadella no l’hi perdonen. Grupet en un cafè. Uns homes parlen de Balada. No entenen per què els Prínceps en són els hereus. Diuen que Ciutadella no li hauria de dedicar ni una plaça ni un monument.