L'illa de les olors

Quan a Obèlix li plantegen la possibilitat de viatjar a l'illa, el gras gal pregunta: "¿I què és Còrsega?". La resposta la rep unes pàgines més endavant, en boca del cabdill cors que s'ha escapat dels romans. Mentre comença a olorar un formatge típic, Ocatarinetabelachitchix exclama en ple èxtasi: "Aquest perfum lleuger i subtil, fet de farigola i d'ametller, de figues i castanyers, i també aquest aire imperceptible de pi, la sospita del romaní i de l'espígol... ai, amics... aquest perfum... ¡És Còrsega!".

És el mateix formatge que explota en l'habitual vaixell dels corsaris de les aventures d'Astèrix, el formatge que a les parades del mercat de la plaça de Cesare Campinchi, d'Ajaccio, es ven avui sota aquest lema: Fini les odeurs. Voyagez tranquille. Demandez v“tre embalage sous vide. És a dir, per si algun turista es retreu davant la contundència de les olors, escolteu, no us preocupeu: els suprimirem, els encaixonarem. Queda demostrat que és impossible, perquè Còrsega continua sent, més enllà de l'illa de la bellesa, així ho diuen les guies, un territori que fa olor. De fonoll, de romaní, de farigola i murta, de ginebre, de menta, de julivert, les herbes i els arbustos que es troben a la macchia, la màquia. "La frondositat vegetal de Còrsega és prodigiosa", va escriure Josep Pla, i això continua sent cert al cap dels anys, perquè tens la sensació que poques coses han canviat en aquesta illa en molts segles. "L'olor rústica és deliciosament agradable, de densitat vegetal lleument tocada d'humitat, perfumada de fusta noble i d'aire saturat d'herbes aromàtiques". Còrsega fa olor d'això, i també fa olor de tòpic. El visitant té una curiosa reacció a l'arribar-hi. Es tracta de comprovar si tot el que sap de l'illa és cert. Si tenen raó els gals i els de la pel.lícula L'arxiu cors. És a dir, que es tracta d'una muntanya enclavada enmig del Mediterrani, que aquí tothom és esquerp i susceptible, que els corsos són independentistes irredempts i acèrrims i que, quan no guerregen contra l'invasor, es maten entre ells. Que és retreta i que viu de portes endins, que els vells s'asseuen en un banc a esperar, i que joves i adults no paren de cantar polifonies masculines.

No tot és veritat, però res és mentida. Torna a escriure Pla: "L'hàbitat humà a Còrsega és un element perdut en la impressionant, enorme geografia". L'illa té més de 1.000 quilòmetres de costa, bellíssims, evidentment. Amb unes roques granítiques de color rogenc que dibuixen uns paisatges enigmàtics (les Calanches de Piana); amb unes contundents roques calcàries que creen la imponent façana litoral de Bonifacio, una fortalesa de color blanc; amb platges idíl.liques, a Calvi o a Porto-Vecchio; amb reserves naturals com les de Scandola o del Cap Corse. Doncs bé. Solament 10 qui- lòmetres són accessibles per terra. A més a més, amb una simple observació del mapa, t'adones de seguida que el cor, els pulmons i el fetge de Còrsega són vegetals: un parc natural que té el seu nucli a Corte, els cims a Monte Cinto i Monte d'Oro, i que s'apodera, per dir-ho d'alguna manera, de l'ànima corsa. Saint- Exupéry va escriure que el sol, de tant fer l'amor al mar, va engendrar Còrsega. La definició és una mica cursi i, a més, es va oblidar d'esmentar que els va néixer un noi robust, tremendament corpulent. El visitant comprova que tot això és veritat quan agafa el tren que uneix Ajaccio i Bastia. És un trenet de dos vagons, una mica atrotinat, que quan arrenca sembla un autocar. Una vegada ets dins, també ho sembla. S'eleva fins als 900 metres de Corte per després baixar fins a la costa. A Corte, Pascal Paoli, líder insurrecte, il.lustrat i tenaç, va ubicar la capital del que va ser la Còrsega independent del segle XVIII. Només uns anys, però que van deixar empremta. En un dels carrers costeruts (a Còrsega tot és costerut, fins i tot el mar), en una finestra, una espècie de llençol: la silueta d'un terrorista de l'FLNC, arraulit, disparant. També els vaig poder veure a Ajaccio, al mercat del port, en una paradeta veïna a la dels anells i les bosses. Amb adhesius, samarretes i banderes que feien una crida a la revolució de Corsica. En el trajecte en tren entens per què va ser a l'interior on es va forjar l'esperit rebel dels corsos, en contra de l'entorn genovès de les ciutats, i per què el que aquí coneixem com a maquis s'anomena d'aquesta manera. És en honor d'aquest territori "inextricable", com va explicar Pla. Una de les grans contradiccions de Còrsega és que l'any en què va perdre la independència va ser l'any en què va néixer Napoleó, el cors més famós i el que més va unir l'illa a París. A Ajaccio rep un tracte del tot reverencial. És a tot arreu i en un bon nombre de monuments: d'emperador romà, amb la mà al pit, a cavall.

Notícies relacionades

Mor Lorena Blanco: un infart acaba amb la vida de la fisioculturista als 37 anys

Rosalía es pronuncia per primera vegada a favor de Palestina: «Que no digui res no significa que no condemni el que està passant»

A prop d'Ajaccio, al límit, segons les guies, del "segon golf més gran del món, després del de Panamà", s'hi escampen les illes Sanguinaires. No és que aquí matessin a ningú, encara que la pròxima Torre de la Parata (com les més de 80 repartides per la costa) podria ser testimoni de milers d'incursions, una tradició illenca: romans, pisans, genovesos, francesos. Es diuen així, les sanguinàries, pel color que adopten quan s'hi posa el sol darrere. L'espectacle és ensordidor, en especial per la música corsa que els del creuer posen de fons i pels aplaudiments dels turistes, aliens a la història --amb sang de veritat-- que atresora Còrsega. Tornem al port després de veure com l'ou ferrat es desfà a l'horitzó. A la plaça de Diamanat hi actua el conegut grup Canta u Populu Corsu. En els seus inicis, als anys 80, van ser el braç cantant de la lluita armada. En l'actualitat, força més discrets, formen part del paisatge, amb els paghjelle, peces que en els seus orígens van ser laments funeraris. S'ha d'estar molt preparat emocionalment per poder resistir-los. Potser amb una Pietra a la mà, ben gelada, un autèntic descobriment: una biera accumudàta cù a castagna. És a dir, elaborada amb el fruit nacional: "El Cèsar no s'ha pogut empassar ni una sola castanya", expliquen els amics d'Astèrix.

Me'n prenc una altra a Bastia, al Vieux Port. Aquí s'endolceix l'illa. La badia és petita i protegida per l'església color pastel de Saint Jean Baptiste. Fa olor de formatge, de llonganissa d'ase i de peix. D'illa indòmita. Un molt bon final per a un viatge força abrupte.