Bonanova: el restaurant de Barcelona sense nom a la porta que ha complert 60 anys

Bonanova és una preciositat: entrar és passar del segle XXI al XIX, contemplarla barra de marbre i les pilastres molturades, entretenir-se amb els dibuixos d’Opisso, potser còpies, i trepitjar les rajoles, que no són les originals, sinó una reproducció dels anys 70 encarregades a Onda. El terra que porta del segon menjador a la cuina està recobert amb els marbres de les taules primitives.

Barcelona conserva amb un amor trist els locals emblemàtics, que amb els traspassos es transformen en caixes sense ànima en què per llei cal conservar la façana i els elements patrimonials, però els interiors de la qual s’alteren amb inapropiades vides com botigues de carcasses de mòbils o despatxos de venda de pans congelats.

Que llocs com La Venta, Bar Alegría, Casa Alfonso,El Xampanyet, Cafè del Centre o 7 Portes, per citar -ne alguns, segueixin rulant és un privilegi, i un compromís.

«Aquest lloc era conegut com Cafè del Norte, com Cal Tonet, com El Casinet, com Los Billares», explica Adolfo (1966), el més gran dels Herrero. El barri l’ha viscut amb tants noms diferents que no van creure necessari assenyalar-se com a Bonanova. Tampoc El Passadís del Pep o Suru Bar indiquen la presència amb cartells.

Segons les fitxes de l’Ajuntament, hi ha elements que pertanyen a la «decoració del Cafè del Nord, anterior al 1909», que va tancar el1929: la finca és del segle XIX, tot i que sense concretar. Els pares, originaris d’Olba, a Terol, reinauguraren com Bonanova l’abril del 1965, però en aquest lloc serveixen des de fa 116 anys.

Adolfo Herrero pare va ser cambrer, fruiter i amb 24 anys es va fer càrrec del local, quan la cuina era de carbó i les jornades asfixiants, amb l'habitatge a dalt, cosa que impedia una saludable distància, i on resideix Adolfo Herrero fill, al govern de la sala. «Van ser deu anys sense fer ni un dia de festa».

Per Bonanova han passat molts cuiners, també la mare, la Pilar, que va aprendre l’ofici sobre la marxa. El responsable del xup-xup és ara el Carles (1975), el menor, mentre que la Cristina (1970) s'ocupa dels números.

Adolfo i Carlos són cares diferents de la mateixa moneda. El primer, inquiet i suficient. El segon, calmat i cautelós.

Adolfo voldria celebrar els 60 (a més, ell complirà els mateixos anys el 2026) i el Carlos, passar discretament per l’efemèride.

Seria un bon moment per repassar antiguitats. En una carta de gener del 1969 hi ha literatura suculenta: civet de llebre, perdiu amb farcellet de col i estofat de toro de lídia.

No és que s'hagin allunyat del registre secular: com abans, cervells de xai, només que el arrebossat és amb ‘panko’; calamar de platja a la planxa, arribat de Palamós i amb un toc de sobrassada i mel, i ensaladilla russa, una petita filigrana amb gambetes, maionesa elaborada amb oli de gambes, patata i ou, pocs elements per a un gran resultat.

Es llueixen amb el rosbif de presa ibèrica i puré de patata monalisa, les mandonguilles amb sípia i carn de xuleta i els batejats com a macarrons marrans amb una picada del mateix llom de black angus del Segrià madurat 25 dies, porc i xoriço.

De postres, un ‘éclair’ de llimona i per beure, el negre clàssic Marquès de Murrieta 2020. Estem el 1965 i estem el 2025.

A la carta anuncien el nom dels proveïdors per reconèixer vàlues: el pa de Can Bertran de Badalona, els peixos de Frederic, el porc de Joselito, les carns de Sanmartí 1850 i Luismi.

Adolfo és un cul inquiet, que s’asseu a la taula per prendre nota, cosa quepot incomodar els clients inhabituals, una cosa que sap perfectament i que forma part del seu caràcter i potser ja del de Bonanova: «Soc una mica gamberro».

Al Carles, en combat contra les inseguretats, li va costar trobar el seu lloc a la cuina per culpa d'algun cuiner amb aires de mastí i reconeix el magisteri d'un altre, el Cèsar Pastor. «Em ensenyo a optimitzar». L’indiscutible és que estima la cuina i es maneja amb coneixement.

Notícies relacionades

Cinc bons restaurants per a una breu escapada al Maresme

17 bons restaurants japonesos de Barcelona per sentir-te com a Tòquio

Adolfo deixa anar, desinhibit: «Som exclusius, únics i cars». I el Carlos s’altera i respon: «¡No diguis això!». Adolfo somriu, burleta i provocador: «Perquè tenim el millor producte de la ciutat».

Després de 60 anys no han tingut necessitat d’anunciar la seva presència en l’accés a l’establiment. Es diu Bonanova i perdura en el número 103 del carrer de Sant Gervasi de Cassoles.