L'última passada de Cruyff

Ànima és una nova manera de parlar del fet social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de la La Caixa

David Carabén, músic, periodista i amic de la família Cruyff, reflexiona sobre el rerefons de les Cruyff Courts, petites pistes de futbol d’ús lliure que promouen els valors de l’esport entre els més joves. Actualment, la Fundació Cruyff i la Caixa estan remodelant més de 25 pistes en zones desfavorides de tot el territori.

Aneu a qualsevol botiga de joguines i observeu atentament. D’entre tot el que hi ha –jocs de taula, escalèxtrics, ordinadors, nines, cuinetes, patins i patinets– trieu el que creieu que tindrà més èxit al pati d’una escola. El millor. Jo triaria, sens dubte, una pilota. ¡Quin artefacte! De tots els objectes dissenyats per l’ésser humà abans que ni tan sols existís un registre, de tots els dissenys dels quals no coneixem l’autor, potser només juntament amb la roda, i per descomptat el llibre, la pilota encara manté la seva vigència avui dia, competint amb desenes d’enginys amb la més avançada tecnologia.

La pilota és molt senzilla i modesta, però té l’increïble poder de provocar un esclat d’alegria al seu voltant, és igual on la deixis. A més, una pilota desencadena la imaginació dels més petits com molt poques altres joguines. Els que de nens vam jugar al futbol ho recordem perfectament. Durant l’hora de l’esbarjo o estirant la tarda del diumenge al carrer, a la plaça del poble o al poliesportiu, no només ens convertíem en Messi, Maradona o Johan Cruyff, sinó que el racó on ens trobàvem, per poc encant que tingués i per miserable que fos, es convertia per art de màgia en el Camp Nou, el Parc dels Prínceps o el Maracanà. Les dues motxilles o els dos abrics fent de pals no ho feien menys real. La duresa de l’asfalt, els fanals, els bancs, les fonts o els arbres del parc que interrompien el joc no tenien prou poder per desarmar la nostra imaginació. Al voltant d’una pilota, ens sentíem en el centre del món.

Durant tota la seva carrera en l’elit del futbol professional i en totes les seves converses informals en què vaig tenir el plaer de participar i, sobretot, d’escoltar-lo, Johan Cruyff sempre va ser fidel a aquesta centralitat de la pilota. Quan deia això que els diners han de ser al camp i no al banc, quan va reintroduir els rondos en els entrenaments, quan defensava la idea que la possessió de la pilota era la millor manera de defensar-se, estava sent fidel a aquesta visió del joc i de la vida.

Parlava d’aquest tema en moltes d’aquestes converses de sobretaula. Recordo especialment la seva defensa apassionada i convençuda dels jugadors de carrer. Aquests professionals que, com ell, s’havien format de petits en la meravellosa precarietat que oferia el carrer. Perquè, per nassos, havien de desenvolupar la creativitat, esquivant obstacles imprevisibles, aprenent a no caure per por de la duresa de l’asfalt o generant, fins i tot, una inesperada complicitat amb l’esglaó d’una vorera en un teva-meva improvisat per esquivar els adversaris.

En el creixement d’un futbolista hi ha una progressiva materialització del que al principi només són somnis. A mesura que va creixent, arriben les primeres samarretes d’equips oficials, la pilota de cuir, les primeres botes, la possibilitat de jugar amb una porteria amb travesser, amb xarxa, les primeres grades, etc. Tots aquests objectes s’encarreguen de confirmar la progressió i l’aprenentatge del jugador, són esglaons d’aquest ascens.

Però, ¿i el terreny de joc? Johan i el meu pare ho comentaven sovint, recordant la seva infància. Als anys 40 i 50 del segle passat, als carrers de les ciutats europees, un podia jugar perquè no hi circulaven tants cotxes. Avui dia, l’augment del trànsit i la densitat de població de les grans ciutats complica molt més l’ús de l’espai públic per part dels nens, que haurien de ser els seus principals destinataris. ¿Quina millor mostra de civisme, pau, seguretat i, en definitiva, felicitat pot oferir un barri que no sigui la d’omplir els seus carrers de nens jugant?

Un dia, passejant per Barcelona, sota un cartell que prohibia jugar a la pilota, vaig llegir un grafiti que, no per provocador i pocavergonya, perdia raó en la seva denúncia: «¡Llavors ens drogarem!», deia. S’han de donar instruments als joves per despertar, desenvolupar i, si és necessari, habitar els seus somnis i les seves fantasies. Si, a més, aquests consisteixen a practicar un esport en equip, a l’incentiu li afegim una millora de la salut; un aprenentatge de valors com el respecte, la responsabilitat, la integració o la superació personal, i una primera forma de participació en la vida del barri.

Notícies relacionades

Jocs i diversió per potenciar les 'Soft Skills'

Formació contínua a l’empresa: un must del s.XXI

Les Cruyff Courts són una de les propostes més intel·ligents i efectives per obtenir tots aquests beneficis. Ja han demostrat la seva eficàcia, transformant la vida d’escoles i barris, així com la seva versatilitat, adaptant-se a les possibilitats d’espais de tot tipus. Tinc la sensació que molt aviat aquest projecte serà entès per tot el món com el que és: una idea tan revolucionària, progressista, civilitzadora i, per descomptat, holandesa, com el carril bici.

Continua llegint l’article a Mirades amb Ànima.