A la merda la política; avui només moda, per Patrycia Centeno

El PP, a falta de platges a Espanya, n’ha muntat una de falsa amb sorra, para-sols, Borja Sémper descalç amb un faristol i, de fons, una foto de l’horitzó per presentar la seva campanya ‘Verano azul’ (¿algú els pot dir que Chanquete fa 40 anys que és mort?). A Barcelona, els Comuns continuen amb la inventiva per mirar d’explicar el que va passar dissabte quan van permetre amb els populars que Jaume Collboni fos investit alcalde perquè confessar que el poder els agrada com a Gòl·lum l’anell no els acaba de convèncer...

I llavors el meu cap explota i crido: «Prou, no puc més». Em ve al cap un dels meus amics quan em recorda allò de «Patry, la gent es droga, tu ets rara i no ho fas però és impossible sobreviure estant connectada a l’actualitat tot el dia sense ajuda i més sent autònoma». Així que obro el vi, em serveixo una copa freda d’Albariño (tira la terra) i em preparo per evadir-me.

Estreno la segona temporada d’‘And just like that’. «Carrie, fes la teva màgia», prego mentalment mentre apujo el volum. No importa si la sèrie va començar fluixa. És veure sortir Bradshaw per la porta del lavabo del seu apartament, desfilant pel seu passadís vestidor, i oblidar-me del món. O com diria Trias: «Que us bombin a tots». I mira que Sarah Jessica Parker apareix en aquest primer instant amb una senzilla dessuadora blanca, la seva preciosa melena amb reflexos rossos i uns Manolos; però n’hi ha prou. Em dona la vida, em teletransporta a fa un parell de dècades quan tots els meus somnis semblaven raonablement reals i accessibles (bàsicament treballar tan poc com la Carrie i poder pagar un apartament a Nova York i disfrutar d’un armari tan fabulós com el seu).

Vestit per a la Met

En eAl primer capítol disponible, la Carrie i les seves amigues s’enfronten al drama d’escollir vestit i estar divines per a la gala Met. Proves d’‘outfit’ per aquí, maquillatge i perruqueria per allà, selecció d’acompanyants també. Tot fictici perquè és Anna Wintour qui decideix qui va a la gala, és el dissenyador qui escull el penjador i no hi ha cap entrada alternativa que no siguin les escales per a les no ‘celebrities’ com es planteja a la sèrie. Però vaja, si el PP s’inventa una platja (i una mascletà) a Madrid, ¿per què en una ficció no es poden deixar portar per la fantasia?

Notícies relacionades

La confirmació (que no se suporten)

Aplica aquest mètode d’aprenentatge si et costa memoritzar

A més, el resultat estètic no acaba sent la ridiculesa de la política nacional. Aquí, almenys, l’espectacle és tan excessivament bonic com inútil i a més no et venen serioses pretensions de canviar el món ni la teva vida. La Carrie acaba recuperant el seu icònic vestit de núvia de Vivienne Westwood (la dissenyadora va morir el desembre passat), amb la lligadura de l’ocell inclosa, per reconciliar-se amb el mal record; i Lisa Todd Wexley, fins al capdamunt de conciliar la vida professional amb la logística familiar, castiga el seu marit a carregar la quilomètrica cua del seu Valentino vermell d’alta costura sis illes de cases.

Sempre que parlo de ‘Sexo en Nueva York’ recordo que el 2008, en una projecció de premsa per l’estrena de la primera pel·lícula de la sèrie ‘Sex and the City’, un prestigiós crític de cine es va aixecar del seient a mitja pel·lícula i va exclamar «és una merda» abans d’anar-se’n indignat. Segurament Jaume Figueras tenia raó. Allà només hi havia roba (per cert, els fabulosos jeans que porta la Carrie eren de José Castro, que acabava de morir, un dels dissenyadors més talentosos que ha donat aquest país després de Balenciaga i Paco Rabanne), homes, sexe, amor i amistat, sense més ni més. No sé exactament què pretenia trobar Figueras en aquella sala de cine, però no el jutjo. A mi aquest exabrupte em surt cada vegada que miro les notícies i incomprensiblement encara alimento esperances que l’escena política un dia no m’avergonyeixi...