Cal ser molt home per portar un bolso, per Patrycia Centeno

Juny del 2023. Dos jugadors del Betis, Borja Iglesias i Aitor Ruibal, reben una allau de crítiques per acudir amb un bolso a un casament. El primer portava un disseny de Dior valorat en 3.500 euros i el segon, un clutch original d’Alexander McQueen de 1.290 euros. Els retrets no feien al·lusió al preu de l’accessori ni tampoc al típic horterisme que acompanya els jugadors de futbol (aquesta obsessió, no pel disseny, sinó més aviat pel marquisme que defineix tan bé el nou-ric). Amb els cabells roses i les ungles pintades d’un d’ells, aquells bolsos van desbocar una vegada més una onada de comentaris homòfobs i, si m’ho permeten, sempre amb aquest caire de fons tan misogin...

Los jugadores del Betis, Borja Iglesias y Aitor Ruibal, reciben ataques homófobos por llevar bolso a una boda "A los que estáis en la prehistoria os mando mucho ánimo" han dicho pic.twitter.com/sJEoulEbhO

— Igualdad LGBT 🏳️‍🌈 (@IgualdadLGBT) 12 de junio de 2023

No existeix una relació natural entre una peça de vestir i la feminitat o la masculinitat. La forma en què el vestir connota feminitat o masculinitat varia d’una cultura a l’altra. Mentre a Occident els pantalons solien associar-se als homes i fins al segle XX va ser indecent que una dona se’ls enfundés, al Pròxim Orient s’han portat indistintament. En canvi, la faldilla i el vestit van vestir durant segles tant homes com dones.

I és que si comparem la vestimenta actual amb la clàssica, la medieval o la de les civilitzacions modernes, observarem que mai abans en la història de la indumentària hi havia hagut una distinció tan clara entre gèneres. La diferenciació entre home i dona no va ser tan important com la de classe fins a principis del segle XVIII. Per exemple, a finals del segle XV, el vestit de moda s’havia tornat tan fantàstic i recarregat que era difícil distingir un home d’una dona des de lluny. Els barrets, els talons alts, els colors (el rosa es considerava el color del poder) i estampats, les perruques amb pentinats impossibles i el maquillatge eren propis dels dos sexes.

‼️ Borja Iglesias y Aitor Ruibal, jugadores del Betis, han recibido ataques homófobos solo por ir a una boda con un bolso. Nosotros/as respondemos: todo el mundo tiene derecho a vestir, vivir, amar y expresarse como quiera, ¡es un derecho humano! (1/3) @aRuibal9 @BorjaIglesias9 pic.twitter.com/62aoRYVNes

— Amnistía Internacional España (@amnistiaespana) 12 de junio de 2023

Però ni quan els aristòcrates homes s’engalanaven més que les dones, la moda va deixar d’associar-se a la feminitat. Ja en aquelles èpoques s’assenyalava el perill de la feminització. Efeminar-se no tenia el significat d’avui (gai), només s’alertava que si s’efeminaven (pacificaven) i entretenien amb la bellesa de les peces i la cura del seu cos, després no estalviaven ni invertien en la defensa militar ni desitjaven anar a la guerra...

Avui, en general, les dones podem masculinitzar la nostra vestimenta i comportament sense problemes penals o de reputació, com passava fa tot just unes dècades. «Travesti» ja només s’aplica a l’home que es vesteix de dona, no al revés. Perquè els homes encara continuen intentant normalitzar que un bolso no defineixi la seva sexualitat. Ja des de petits, les nenes tenen més marge per explorar les formes masculines que el que tenen els nens per practicar amb les estètiques o esports femenins perquè es continua concedint més valor jeràrquic al masculí que al femení.

Notícies relacionades

Shakira, ¿una impostora?, per Patrycia Centeno

No és cultura, és campanya, per Patrycia Centeno

I és que a l’emular un estil es reconeix fascinació per qui el porta. Així com les dones van admirar els avantatges (drets) que concedia fer-se passar per un home (malgrat la marginació que va suposar al seu dia), la majoria d’homes continua sense atrevir-se perquè no troben grans beneficis en feminitzar el seu estilisme (la diversitat i la sensibilitat continuen sense ser grans béns en aquest sistema patriarcal).

Però aquesta delicadesa per adoptar i ajustar-se a formes més suaus, delicades o simplement proscrites culturalment per a l’home pel simple fet d’associar-se al femení sí sol produir en la mirada de la dona heterosexual una atracció semblant a quan un home abandona el vell model de noi dur i cuina, acaricia el seu gos, pentina la seva filla, s’emociona amb una escena d’una pel·lícula, empeny un cotxet de nadó o va amb el carro a la compra. Com més sanes es tornen les relacions i menys subjectes estan a tòxics estereotips heteropatriarcals de dominació i imposició; la tendresa, el mim i la finor són qualitats d’allò més estimulants. Però és clar, cal ser molt home (valentament vulnerable) per feminitzar-se.