31 maig 2020

Anar al contingut

A casa teva

El confinat que imita: Fona is in Da Hause

Jaume Fonalleras és corredor d'assegurances, però durant el confinament dona curs a la seva afició musical: imita cantants cèlebres

JOSEP MARIA FONALLERAS

Hi ha un programa d’èxit que es diu “Tu cara me suena”. Es tracta de reproduir al màxim la veu i les maneres de cantants famosos, amb tot un equip de professionals que maquillen els participants, els vesteixen i els fan aparèixer com si de veritat fossin els originals. Alguns en diuen imitar. Potser és més que això. Jaume Fonalleras, aquests dies, fa el mateix a casa seva, a Tossa de Mar. Però l’equip de producció es redueix a ell mateix, a la seva filla Anna, que el grava i “fa de directora d’acting”, al seu fill Jordi, que l’assisteix, i a la seva dona, Laura, que contempla atònita la transformació. En el meu cas, confesso que “la seva cara” sí que em sona, i tant.

És el meu germà.

«Tot va començar mig de broma», diu, «i no volia aprofitar personatges que ja he anat fent amb els anys, com Dalí o Groucho Marx. He hagut d’aprofitar material que tenia per casa, com ara perruques de carnaval o vestits antics».

Abans de res, cal explicar la gènesi del personatge. El meu germà és un corredor d’assegurances (ara afectat per un ERTO) que fa temps que dedica el seu temps lliure al món de l’espectacle. No és un professional, però ho podria ser. Es disfressa, assumeix la personalitat de qui imita amb rigor i dignitat, i també canta, en jam sessions que es fan al Sunset, una cova de jazz de Girona, on també actua la seva filla, cantant del grup Counting Off. Els èxits més remarcables de la seva carrera els deu a Dalí: va actuar com a tal en la reconstrucció d’un famós discurs hilarant que el pintor havia fet a Peralada davant la noblesa espanyola, i també va fer d’”amfitrió” surrealista al Palace, en les visites guiades que commemoraven el centenari de l’hotel.

Ara, al seu pis, en una habitació que adequa a l’esperit de cada artista, imita a Leonard Cohen ('Dancing in the end of love'), Bruce Springsteen ('Fire'), Elton John ('Cocodrile Rock'), Raphael ('Yo soy aquel'), Lluís Llach ('Que tinguem sort'), i, per ara, John Lennon ('Imagine') i Freddie Mercury. Però està entossudit a ampliar aquest íntim  concert solidari, un còctel certament complicat de veure en directe, amb noves incorporacions, com ara Ray Charles o Steve Wonder.

«He penjat els vídeos a les xarxes», diu, «i també els passen per TVTossa. Ahir vaig rebre un correu d’una persona que em deia que el seu pare, molt malalt, no va a dormir fins que no ha vist la meva imitació. Això m’emociona. Em sento com un Tarlà modern o reinventat».

El Tarlà és un símbol de Girona. Un saltimbanqui que ara és de fusta i es col·loca en un balcó i fa capgirells i que evoca la figura de qui entretenia els confinats amb les seves cabrioles durant una de les pestes de l’Edat Mitjana. Però aquest és un Tarlà contemporani. Ha canviat el circ per la música i el carrer per les xarxes socials. Jaume Fonalleras, ara, fa el mateix que aquell mític programa de TVE dels anys seixanta, «Escala en hi-fi», l’adaptació en ‘play back’, d’una actuació estel·lar. Però el mèrit de debò és fer-ho amb recursos migrats i amb voluntat d’entretenir a partir d’una cosa que ell qualifica com màgia: «He hagut de treballar la imaginació per anar modulant personatges que no havia fet mai, però és com si algú em toqués amb una vareta. A partir d’un barret, d’un bigoti, d’una ganyota inesperada, d’un gest, surt la màgia».

Fona (que així el coneixen els amics), el meu germà, «is in da house». Apareix en el seu íntim, petit escenari casolà, cada dia diferent, sempre amb el mateix entusiasme per a temps de coronavirus. Admet peticions. I sempre tindrà a mà, per acabar l’espectacle, el seu preferit: Elvis Presley, en la seva etapa de Las Vegas, o més ben dit, el fantasma d’Elvis que, com els altres, reviu a Tossa de Mar.