Anar al contingut

Documental

'El último tabú': el relat de tres mares que van renunciar a la custòdia dels seus fills

La Nataly, la Rebbeca i la Maria expliquen el sofriment després de ser mares i com van haver de deixar la seva llar per ser felices

«Si fos un home no estaria assegut aquí»

María Aragón

'El último tabú': el relat de tres mares que van renunciar a la custòdia dels seus fills

“M’he passat molt temps intentant entendre per què a la gent li molesta tant la decisió que vaig prendre”. “Si fos un home no estaria assegut aquí, això seria el més normal del món”. Són testimonis dolorosos però reaccionaris davant del que els ha tocat viure.

Aquestes tres dones van ser mares molt joves. Van complir els rols que se’ls havia imposat, però les feia patir. La decisió que van prendre és molt similar: deixar la família, ser el membre de la parella que renuncia a la custòdia dels fills. Narren la seva experiència a través del documental ‘The last taboo’ (‘El último tabú’), de Chloe White.

¿Com reacciona la gent davant d’una mare que renuncia als seus fills? Aquest és el gran tabú de la maternitat. I així és com ho expressa aquesta directora –que recentment ha sigut mare– a través de tres testimonis.

La Nataly és mare de dos fills. D’origen israelià, va actuar com el seu entorn li va dir que havia de fer. Es va casar molt jove però ja de camí a l’altar es va adonar que s’estava equivocant. A partir de llavors, tenia una vida establerta com a mare i mestressa de casa. “No estava emocionalment preparada per tenir fills. Em vaig forçar”, explica. “Era només mestressa de casa, dona i mare. Mirava per la finestra per poder parlar. Sentia que el meu cervell es fonia quan veia que altres dones exploraven el món i viatjaven. M’estava enfonsant, però sempre posava bona cara. Havia de ser la mare perfecta encara que el nadó m’estigués fent embogir. No podia expressar sentiments que no fossin de felicitat per tenir fills”.  

La Rebecca va viure una situació similar però més compromesa: se’n va anar a Estònia, país d’origen del seu marit. La seva vida es va convertir en un infern. “Quan vaig sentir plorar el nadó vaig pensar: «¡Déu meu, hauré d’aguantar això durant tota la meva vida!». Vivíem a prop de l’aeroport i no podia parar de mirar els avions amb destinació a Londres. Però no em podia escapar. Vaig acceptar que estaria allà durant un temps. Però ningú s’adonava que em sentia miserable i infeliç.” Un dia, quan el seu nadó tenia 23 mesos, va cridar un taxi. “¡Per fi! No sabia què passaria, però tenia la sensació de poder respirar”.

Per a la Maria també va ser una decisió dolorosa però necessària. Amb una maternitat recent, veia als anuncis de televisió com era la mare i la dona perfecta. “Ho vaig intentar. Vaig intentar ser la persona que volien que fos, però sentia que hi havia una altra part de mi, una altra vida. Saps que has d’intentar alguna cosa. La decisió de deixar la llar és molt complicada, però quan ho vaig fer em vaig sentir alleujada”, diu. “M’han jutjat com a mare. M’han dit que m’haurien d’esterilitzar per no poder tenir fills. No hi ha cap mare ideal. Ho hauríem de reflexionar. Per primera vegada en la meva vida tenia l’oportunitat de descobrir qui era jo mateixa, més enllà d’una dona amb 27 anys, casada i amb fills”.

El desenllaç és similar en els tres casos. La Nataly va deixar de fingir que era perfecta i veu els seus fills diverses vegades a l’any. “Quan estic amb ells ho estic al 100%. Al meu cervell hi ha la mare i la dona soltera, i ningú m’ho pot prohibir.” La Rebecca veu el seu fill i passa temps amb ell. “Anem al parc, mengem galetes, fem coses divertides i ens coneixem. És molt diferent de la resta de relacions entre mares i fills, però és bonic i ens estimem.”