D'estrella del pop a convincent actor bèl·lic

Harry Styles  no és el primer ni serà l’últim astre (teen) pop que decideix passar-se a l’actuació. Però el seu cas és, en certa manera, únic: ¿quants d’aquells astres pop han debutat al cine de la mà d’un director clau del cine del seu moment, Christopher Nolan, i en un film considerat de manera gairebé unànime una espècie de clàssic instantani?

Debutar amb Dunkerque no està malament. O és una condemna, segons es miri: serà difícil per a Styles passar de seguida per una producció d’aquesta altura a tots els nivells. Quan li preguntem a l’antic component de One Direction, ara enfocat en la seva carrera en solitari, què pensa fer a continuació en el cine, mira cap avall, esbufega, titubeja i finalment contesta: «No tinc plans. Per descomptat, tornaria a fer aquesta». És conscient de la seva sort. I la seva condemna.

La de Styles és, per descomptat, la cara més reconeixible entre els actors que encarnen a Dunkerque els joves soldats britànics i francesos acorralats pels nazis a la costa francesa el 1940. Nolan es va arriscar colant una estrella del pop entre un grapat de cares anònimes. ¿No distrauria una mica la seva presència? «En termes d’actuació, soc igual que els meus companys. Tinc la mateixa poca experiència. I això és el que buscava Nolan, que tinguéssim un punt d’innocència i que les nostres reaccions fossin naturals».

Va entrar en el projecte com tots els altres: fent un munt de proves i llegint a soles o amb diferents possibles companys de repartiment, a la recerca d’alguna química especial. «En la meva primera prova vaig llegir una part d’Una rossa molt legal», fa broma Styles. «Un monòleg que portava preparat de casa».

PREPARATIUS PER A L’ATAC

El músic arribava al projecte amb la lliçó apresa. «La història de Dunkerque s’estudia a l’escola. És, òbviament, una part important de la història britànica i del nostre ADN com a país. El que m’agrada de la pel·lícula és la seva intimitat. Se centra en l’aspecte humà. Quan estudies la guerra a l’escola, sobretot aprens números, no et donen prou informació sobre les persones que hi van ser».

Els deures que els va posar Nolan als seus companys i a ell van ser veure La delgada línea roja de Terrence Malick i altres films icònics, a més de llegir un llibre, Forgotten voices of Dunkirk, en el qual veterans de la guerra explicaven la seva experiència. La pel·lícula és una experiència immersiva, et posa en la pell d’aquells joves soldats. Si ho és per a l’espectador, ¿com devia ser per als actors? «Rodar el film em va ajudar a entendre a què havien d’enfrontar-se aquelles pobres persones. És impossible posar-te més contra les cordes, desposseir-te d’alguna cosa més del que ets; et quedes en simple instint humà».

Es van viure experiències tan intenses en l’aspecte físic i emocional que alguns dies, segons sembla, podia costar treure’s el paper de sobre. «Tots sentíem un gran respecte per les emocions i el material argumental amb què treballàvem. Nolan ens ho va posar fàcil per fer-nos sentir tot el caos: va construir un món físic tan creïble que no feia falta imaginar-se res».

EL QUE HA DE VENIR

Notícies relacionades

Una criminòloga sentencia la personalitat de Rosa Peral: «Seductora, manipuladora i mentidera»

Dia de la Mare: 30 frases i imatges per desitjar feliç dia a la mare

Si alguna cosa ha après treballant amb Nolan, diu, és «que has de fer coses per les quals sentis passió». I això s’aplica a qualsevol aspecte de la vida, qualsevol gremi: «Has de tractar de fer coses que realment t’agradin. Creure en allò que fas: aquesta és l’única manera d’aconseguir que algú més pugui creure en tu».

En el seu primer disc en solitari, Harry Styles, es reinventa amb seguretat com a cantautor rock confessional. El disc, encara que imperfecte, ha convençut bona part de la crítica i ha sigut número u en infinitat de països, incloent-hi Espanya. Sembla que hi ha futur per a Styles més enllà de One Direction. I si la música fallés en algun moment, sempre li queden les superproduccions firmades per cineastes de renom. N’hi ha que neixen amb recursos.