02 d’abr 2020

Anar al contingut

¿Quin és el so de Barcelona?

Iosu de la Torre

Dos ’trolleys’ avancen per la vorera de la Gran Via i el passeig de Gràcia.

Dos ’trolleys’ avancen per la vorera de la Gran Via i el passeig de Gràcia.
¿Quin és el so de Barcelona?

/

En la recerca dels colors de Barcelona, un grup de savis van decidir fa una dècada que el que definia la ciutat era el color sardina. Una tonalitat que s'ha accentuat aquests dies en què l'anticicló s'ha instal·lat sobre el territori i sobre la qual ens alerta aquest mateix dilluns la web d'aquest diari a l'advertir que aquest octubre ha sigut el que menys ha disfrutat dels rajos del sol. La postal de Barcelona ha resultat ser tan espessa com les de Londres i Berlín.

Definits els colors de la pell de la ciutat que porta el nom del Barça (com diria l'expresident blaugrana Josep Lluís Nuñez), algú hauria d'intentar assignar quin és el so que resumeix el que és avui aquella ciutat dels prodigis.

Jo ho tinc clar. El so de Barcelona és en realitat un soroll que recull tots els altres. ¿Un soroll? Algú podria apuntar al que fan els camions de la neteja a les pitjors hores del dia, entre la mitjanit i després de l'alba. O el de les manguerades sobre la Rambla quan s'ha dissolt la marabunta.

LES SIRENES DELS CREUERS

Com que els sorolls van per barris, també hi deu haver qui apunti al de les sirenes. Les ambulàncies del 012, els cotxes patrulla de les policies i els camions dels bombers.

El so de Barcelona també pot ser el del port quan hi entren i en surten els creuers. El dels avions se l'han quedat al Prat. Si repassem el calendari de les protestes al carrer, tan nombroses com imprescindibles, sobre el cap ens sobrevolen les hèlices dels helicòpters.

Depenent en quina zona de la ciutat es visqui, a l'estiu el que sona d'una manera fixa o intermitent és el del trànsit. En un Eixample de finestres obertes de matinada, l'estela sonora del carrer d'Aragó penetra a les cases. Si s'escolta, es comprova com va augmentant a mesura que avança la matinada. I això que el volum dels taxis ha disminuït des que van irrompre els híbrids, tan silenciosos.

Hi deu haver qui sentenciï que l'autèntic clam és el del Camp Nou quan guanya el Barça, que és gairebé sempre. O la melodia dels tubs d'escapament a la ciutat de les motos. L'aleteig dels coloms (rates amb ales) a la plaça de Catalunya. El dels músics perseguits als budells del metro. Es podria rescatar a Youtube aquell document sonor de Mauricio Gravana i Ferran Artigas (del 2008).

El soroll de Barcelona és melòdic, se sent constantment amb el tràfec incessant dels milers de turistes que van i vénen. El raca-raca sobre els panots de les voreres de l'Eixample de les rodetes de les maletes arrossegades per visitants de totes les procedències. Es pot comprovar en qualsevol hora i moment. De nord a sud, a la reixeta ideada per Ildefons Cerdà.

El parc temàtic té banda sonora. Les 'trolleys' que no cessen.