Un Atlètic de riure tràgic

Va sorprendre la reacció de mofa de l’Atlètic com a resposta a l’interès del Barça per aconseguir els serveis de Julián Álvarez. Publicacions amb aire de superioritat que, en realitat, amagaven comunicativament que qui insisteix massa en el fet que està tranquil, realment tremola com una fulla i no perd de vista la seva pròpia porta de sortida. Hi ha un detall incòmode, i ells el coneixen: ni Julián ni Fernando Hidalgo, el seu representant, han dissimulat mai el seu somriure davant el que és blaugrana. I quan han parlat del club català, sempre ha rondat el mateix nom a la conversa: Leo Messi.

¡Quina sorpresa! Un futbolista argentí, que va créixer flipant amb Messi, podria sentir-se atret pel club on el millor jugador de la història va construir la seva llegenda. Tan sorprenent com descobrir que un jove de Brooklyn admirava Jordan o un nen als Alps somiava assemblar-se a Federer. La realitat és senzilla: per a molts argentins, el Barça no era un club estranger, era l’escenari teatral on actuava cada setmana el principal referent nacional: un mag de somni.

Estratègia forassenyada

Notícies relacionades

El disseny de roba més especial de la marca Barça

Cerezo rebutja l’oferta per Julián Álvarez, i Bernardo Silva espera

I després hi ha el futbol. Aquest implacable detall que alguns semblen oblidar. Julián Álvarez és velocitat, pressió, mobilitat, agressivitat ofensiva i gol. Un davanter dissenyat per jugar embogidament a l’atac i sense complexos. Un nano nascut per a un estil ràpid vertical i ofensiu que pugui potenciar molt més les seves virtuts que un sistema on, per exigències tàctiques, els davanters han d’invertir bona part de les seves energies en la destrucció. L’Atlètic coneix ja el seu desig de marxar i vol omplir les arques, molt comprensible, però burlar-se del Barça per intentar aconseguir els seus serveis sembla, de sortida, una estratègia forassenyada. En la vida les rialles, sempre, i ho dic bé, sempre, tenen data de caducitat.

Sensibilitat, senyors. Pot arribar el dia en què Julián s’atipa d’esperar i de sentir-se bloquejat en el seu somni d’emular el seu ídol. I pot ser que, desesperat, es declari en rebel·lia... ¿Hi haurà també burles llavors?