"Doctor, ¿quan podré tornar a córrer?"
Hi va haver ensurt gros, immens, dels que no s’obliden, diumenge passat al Circuit de Montmeló quan es va veure volar pels aires la moto, feta miques, d’Àlex Márquez mentre ell es colpejava a terra durant metres i metres. Per fortuna, ja és a casa.
Àlex Márquez, a l’hospital després de passar pel quiròfan, ahir. /
No em vull imaginar el patiment ahir de Marc Márquez, a la seva casa de Madrid, pocs minuts després que pugés a les xarxes una imatge en què un dels seus físios li tracta l’espatlla dreta mentre a la paret de l’habitació es veu un televisor amb la imatge del GP de Montmeló, al presenciar el tremend i esgarrifós accident que va tenir el seu germà Àlex, el seu estimat germà Àlex, a l’encastar-se la seva moto a la cua de la KTM de Pedro Acosta, que es va quedar sense motor, sense energia i gairebé flotant sobre l’asfalt del Circuit com un cayuco a la deriva. Fa cinc mesos, el Marc i l’Àlex celebraven, al cim del món, que un era campió i l’altre, subcampió del món. Avui, tots dos es llepen les ferides, esperant tornar a competir al més aviat possible.
No em vull imaginar el patiment de Roser Alentà, la mare dels germans Márquez Alentà, al racó que va escollir per sentir, intuir, que no veure, la carrera (probablement era al motorhome familiar), al sentir el terrabastall que les 74.610 persones que omplien les grades van emetre com a senyal que alguna cosa grossa passava.
No em vull ni imaginar l’ensurt (en deu haver patit tants, ¿oi?, però a això ningú s’acostuma i menys ell, que creua els dits de la mà dreta durant tota la carrera) de Julià Márquez, el pare de les criatures, al veure volar i destrossar-se en l’aire, a l’asfalt, al terra, al voltant del seu fill Àlex, la Ducati núm. 73 i el Pistoler fent tombarelles a prop, molt a prop, del mur.
Un dia vaig preguntar a la Roser per què els seus fills no tenien por. I no, no em referia a la por de morir, i ara, simplement por. Por de pujar a la moto. Por que els passés alguna cosa. Por d’haver de tornar a sortir a la pista després d’una caiguda ("cal tornar a pujar ràpidament a la moto perquè et passi l’ensurt", diuen ells. Por de ferir-se per sempre. "¿Saps per què no senten por? Perquè van deixar de sentir-la als quatre anys. Si tu deixes de sentir por als quatre anys, ja no tindràs por mai més. I ells fa molt temps que tenen assumit el risc d’anar amb moto. El que sí que tenen és molt respecte per la seva professió".
Una professió dura i arriscada
Tots els que envegen els seus comptes corrents (només una part reduïdíssima del centenar de pilots que formen les graelles del Mundial de motociclisme guanyen diners, només un grapat i quan, per lesió, deixen de córrer dos o tres grans premis seguits, ja no els paguen), els seus cotxes, les seves cases, la seva vida, la seva popularitat, la seva fama, els haurien de comprar també el paquet, la motxilla, que formen el risc, el perill, el dolor, les lesions, les operacions, les interminables sessions de gimnàs, de rehabilitació, les seves llàgrimes, la seva vida monacal.
¿Saben quantes caigudes ha patit Marc Márquez en els seus 18 anys al Mundial? Les vaig comptar ahir, sí: 289, com a mínim, 16 cada any de mitjana. ¿Per què caus tant, Marc? "Perquè és l’única manera que conec, que es coneix, de saber on és el límit de la moto, de la pista, de tu mateix. I, si no coneixes el límit, mai arribaràs al màxim". ¿Saben quantes fractures va patir Jorge Martín en el seu tortuós 2025? També les vaig comptar ahir: 19, entre elles 14 costelles. ¿I quantes intervencions quirúrgiques? Sis. ¿Saben quantes vegades han operat Marc Márquez de la maleïda espatlla dreta? Vuit, sí, vuit. Fa escassament tres anys, vaig prendre un cafè, a l’Institut Dexeus de Barcelona, amb els doctors Ángel Charte i Xavier Mir, salvadors de centenars de pilots. Els vaig preguntar per què consideraven que els pilots de motos eren "els millors pacients". I tots dos, a l’uníson, van coincidir en els motius d’aquest estrany qualificatiu.
El seu excel·lent estat de salut els permet regenerar-se i recuperar-se de cirurgies complexes a un ritme inusual; tenen una necessitat i motivació urgents per curar-se per tornar a la competició, cosa que accelera el seu procés de rehabilitació i, sobretot, la mentalitat competitiva fa que suportin el sofriment estoicament i no es deixin intimidar pel quiròfan. A aquests gladiadors de l’asfalt també cal comprar-los aquesta altra motxilla. Quan entren al quiròfan abans de ser anestesiats sempre pregunten al cirurgià quan podran tornar a córrer, a la mateixa taula d’operacions.
Diuen que quan el doctor Sánchez Sotelo, una eminència, el cirurgià que li va recompondre l’húmer dret al Marc, en una operació delicadíssima a la clínica Mayo de Rochester (Minnesota, EUA), va pujar a l’habitació del campió del món al cap de pocs minuts d’operar-lo, va preguntar al Marc com es trobava i Márquez estirant el braç dret, va acostar la mà a la cara del doctor, i li va dir: "Doctor, no puc frenar".
Àlex Márquez es troba ja a casa seva a Madrid, després de ser operat, diumenge, de la fractura que pateix a la clavícula dreta i després de comprovar que té una petita fractura en la setena, la curació de la qual requereix, com a mínim, cinc setmanes d’absolut repòs. De moment, es perd com a mínim els dos pròxims grans premis: Itàlia i Hongria.
