El Barça és un campió relaxat

L’accelerada de l’última mitja hora, quan va angoixar l’Alabès en un atac continuat, va corroborar que el Barça havia jugat fins aleshores amb una marxa menys. Va pagar la lògica distensió amb la derrota que li impedirà arribar als 100 punts i igualar-se amb els millors campions de la història.

La versió b

Amb vuit canvis en l’alineació –només van repetir Cubarsí, Olmo i Rashford, aquesta vegada com a extrem esquerre– la versió b del campió va ser capaç de manar en el joc. Van faltar, com és de suposar, els automatismes adquirits pels que juguen amb les mateixes cares de sempre. Li va sobrar per dominar des del principi a l’Alabès, que va comparèixer engarrotat per la seva situació i que havia empitjorat amb els triomfs del Sevilla i l’Espanyol. Va trobar el botí del gol en un córner, on l’imponent Marc Bernal no va poder contenir la potència descomunal d’Ibrahim Diabaté.

Flick no hauria format aquest onze si s’hagués jugat les garrofes a Mendizorroza. Ni era l’equip adequat ni el més garantista per sumar els tres punts que l’acostessin a la cota dels 100. Començant per la porteria. Del sostre de l’autocar, i traient fum, va baixar Szczesny a la gespa de Mendizorroza. Va recuperar l’elasticitat en 20 minuts, exigit en un córner i un xut parabòlic. Insuficient, no obstant, per arribar a la pilota en la pròxima rematada de Diabaté en una segona jugada de córner.

De l’autocar a la gespa

Va saltar també des del capó Lewandowski per situar-se en l’altra àrea i exhibint el braçalet de capità, absents els sis que el precedeixen en la jerarquia, sense que se’l veiés més després de posar amb el trio arbitral, ocult entre els tres centrals de l’Alabès. Tot i que va recuperar els laterals de principi de temporada (Kounde i Balde); tot i que va rescatar els dos migcampistes del seu primer partit de Lliga, Casadó i Bernal, no era ni de bon tros una aproximació al Barça de diumenge, amb prou feines identificable pels esclats de Rashford, vertical i ambiciós com si sabés que s’ha de revaloritzar perquè el Barça pagui els 30 milions en els quals està taxat.

Notícies relacionades

Enrique Riquelme sospesa si presenta batalla a Florentino

L’Espanyol ressuscita a Cornellà i avança cap a la salvació

Per molt que a alguns els propulsés una motivació interior, fos quina fos –la d’Álvaro Cortés, el central esquerrà, era la del debut amb el primer equip en la seva onzena convocatòria–, el conjunt en la seva globalitat no va donar més que per exercir-se com el funcionari que compta les hores per acabar la jornada. La feina va acabar diumenge, i es va celebrar l’èxit dilluns. Asseure’s a la banqueta era un alleujament, excepte en el moment en el qual Ángel Pérez va deixar anar un cop de pilota als suplents, evident recordatori del fet que davant es presentava un grup que mataria per sumar els tres punts. Roony ho va comprovar als braços i cames. El Barça sortia per la banda dreta, acostumat al desbordament i la verticalitat de Lamine Yamal, mentre que el suec no s’atreveix a desafiar el lateral, menys a Rebbach i les seves males puces. De Rashford va rebre quan l’anglès es va acostar a la banda.

Va passar a mitja hora del final, quan Flick va introduir al camp Pedri, Ferran i Espart. El Barça es va tornar més intens i vertical, el campió ferit en l’orgull per la permissivitat de l’àrbitre Sánchez Martínez, misericordiós amb l’Alabès, que està barallant-se per no ofegar-se en el pou, perdonant-ho tot. Fins i tot retallant-li temps de sofriment.