Paula Blasi fa història i guanya la Vuelta a l’Angliru

Pujava enganyada per l’Angliru, molt més dur del que creia. Una cosa dins seu li deia que no era una escalada, que era una cita amb la història. "El jersei vermell està patint", deien a Paula Blasi a través de l’orellera quan l’infern, el paradís terrenal per a ella, no havia fet més que començar. Sí, Paula Blasi va guanyar la Vuelta a l’Angliru, la muntanya que turmenta qualsevol ciclista, la muntanya terrible i la que va decidir una ronda espanyola que ja ha convertit la ciclista catalana en una estrella universal.

A 500 metres li van dir que havia guanyat. Ja en feia quatre que Anna van der Breggen, tota una llegenda, s’havia començat a acomiadar de la idea d’emportar-se la Vuelta, just quan Blasi rebia la notícia per l’orellera, la líder no va. Ara o mai. "Crec que en la meva vida havia patit tant". Patia, sí, però pedalejava per obrir un llibre d’or i convertir-se en la primera ciclista espanyola que guanyava la Vuelta, carrera creada fa quatre anys i fins ara botí exclusiu de corredores estrangeres. "M’ha faltat el caramel de la victòria d’etapa". Va guanyar la suïssa Petra Stiasny, que no es jugava res en la general. Ella va creuar en segon lloc la meta de l’Angliru, però va aixecar els braços. Mentre Eva, la seva mare, plorava desconsoladament. Eren llàgrimes de felicitat.

Havia fet història pujant l’Angliru amb patiment, però amb casta i sense saber que després de cada revolt arribava una cosa pitjor, com una carrera que conduïa cap al cel, en el seu cas; la glòria de guanyar la Vuelta, vestir-se de vermell i abraçar-se una a una amb les seves companyes de l’equip UAE. Amb Mavi García va ser diferent, com si fos la germana gran, plorant també d’alegria. No s’ho creia. Sí, havia fet història, havia demostrat que, a part de guanyar clàssiques com l’Amstel Gold Race, també sabia complir en una carrera d’una setmana i, sobretot, anteposar el mal de cames, el de coll i el cansament per enfrontar-se a un Angliru terrible. ¿No s’acabava mai?

Triomf d’etapa per a Stiasny

Doncs no, perquè quan quedaven dos quilòmetres, quan la va avançar la suïssa Stiasny, encara faltava el pitjor i només els últims 500 metres donaven un respir, allà on en el passat es van llançar Chava Jiménez i Alberto Contador a la recerca de la victòria, estava permès posar el plat gran, disfrutar i començar a creure’s, sabent que Van der Breggen havia dit adeu a la victòria final –quin error pujar a l’Angliru amb un monoplat, a qui se li acut–, que pujaria al lloc més elevat del podi, que escoltaria l’himne i que ja podia començar a fer plans amb les seves companyes d’equip de cara a disfrutar de la nit de Bilbao, on dormia després d’haver guanyat la Vuelta.

Blasi, 23 anys, guanyadora de la ronda espanyola, ja començava a creure-s’ho just quan va començar a ploure al cim asturià, amb la ciclista catalana morta de fred, amb una pujada que s’afrontava amb uns desenvolupaments descomunals on avançar moltes vegades era impossible i on una altra corredora, en aquest cas basca, Usoa Ostalaza, 28 anys, acabava la Vuelta en quarta posició, el mateix dia que a Bèlgica Alejandra Neira guanyava la Lieja-Bastogne-Lieja júnior. Hi ha present i futur en el ciclisme femení espanyol, més venturós ara que el masculí.

A dalt, a l’Angliru, seguia la festa de Blasi mentre arribaven les corredores endarrerides, sense les clàssiques abraçades amics en forma d’empentes, els que sempre reben els ciclistes homes. Entre que la carretera es va tancar ben aviat i que feia mal temps, pocs aficionats es van acostar per donar escalfor a les ciclistes.

Li va faltar només guanyar l’etapa, però la veritat és que era igual perquè havia tancat amb èxit una setmana per recordar i emocionar Dori Ruano, pionera juntament amb Joane Somarriba i molt abans que Mavi García marqués el territori Blasi per arribar ferida, amb el maluc adolorit i només amb ganes de pedalejar per no perdre’s en el cim la imatge en directe de la seva amiga catalana a dalt de tot del podi de la Vuelta.

Va ser emocionant, gairebé amb ganes de deixar llàgrimes sobre les tecles de l’ordinador, i el senyal per a una nova època que seguirà a la Volta, potser al Tour, tot i que la prudència indica que és millor no asseure’s encara a la taula de la ronda francesa. Blasi va conquerir no només l’Angliru, sinó l’olimp del ciclisme femení.

Notícies relacionades

Marc Márquez cau i no podrà córrer a Barcelona

El clàssic mai vist a la Lliga

Marc Soler i Jay Vine abandonen el Giro

L’uruguaià Thomas Silva va donar la sorpresa de la jornada a l’imposar-se en la segona etapa del Giro d’Itàlia dissabte a Veliko Tarnovo, a Bulgària, i arrabassar la ‘maglia rosa’ al francès Paul Magnier.El corredor de l’Astana es va imposar a l’esprint a un nombrós grup de corredors que van arribar just a temps Jonas Vingegaard, Giulio Pellizzari i Lennert Van Eetvelt, que s’havien escapat en l’ascensió al monestir de Lyaskovets, a només 11 quilòmetres de la meta.La jornada va estar marcada per una perillosa i dura caiguda col·lectiva a 23 quilòmetres de l’arribada, en què es va veure implicat Adam Yates, líder de l’equip UAE, cosa que va portar els organitzadors a neutralitzar breument la carrera, durant cinc quilòmetres. Yates, que es va quedar a més de 12 minuts del liderat, va acabar ensangonat després d’impactar el rostre contra l’asfalt davant el desconcert dels organitzadors.Els que van haver de retirar-se de la carrera van ser Marc Soler i Jay Vine (UAE), que van ser traslladats a l’hospital per tractar les ferides sofertes en la caiguda. «Jay Vine i Marc Soler van camí de l’hospital. És molt trist començar el Giro així», va assenyalar el mànager de l’equip, Mauro Gianetti, al constatar les conseqüència de l’accident abans de l’arribada.Un altre corredor, el noruec Adne Holter (Uno-X), també va haver d’abandonar, i nombrosos ciclistes van aparèixer visiblement adolorits, alguns amb l’equipament completament esquinçat, com el neerlandès Wilco Kelderman, un dels gregaris de Jonas Vingegaard en el Visma.