Alejandra Betancur, entrenadora de rugbi masculí: «Hi ha rivals que es neguen a donar-me la mà quan els guanyo, s’ho prenen com una ofensa»

¿Com van ser els seus inicis com a entrenadora?

Tenia 22 anys i estava estudiant la carrera d’Entrenament Esportiu a Medellín. Vaig començar amb un equip de nois, de fet. M’ho van proposar i no em va semblar res estrany. Aquell mateix any, el 2009, havia començat a treballar com a assistent del seleccionador nacional, com a aprenent, i per a mi era un pas natural assumir un equip, tot i que fins aquell moment a Colòmbia no hi havia dones entrenant equips d’homes.

¿No l’intimidava ser l’única dona, molt jove a més, entre 60 homes?

No, de cap manera.

¿Com la van rebre els jugadors?

Del grup de nois més joves, que eren adolescents, vaig sentir molta admiració. Jo era llavors jugadora de la selecció colombiana i els feia molta il·lusió tenir-me allà. Dels més veterans, dels que tenien al voltant de 30 anys, sí que vaig percebre una mica de prudència o recel. De «¿què ens ensenyarà?», o de «¿com serà?».

¿Això li va fer viure alguna situació incòmoda amb ells?

De cap manera. La meva primera situació incòmoda la vaig viure bastant temps després, l’any 2013. Vaig tenir una discussió amb un dels meus jugadors, que es va enfrontar a mi com si jo fos un noi. Va venir a desafiar-me. Jo estava molt tranquil·la en realitat, però la resposta del grup va ser molt bonica i de seguida va venir a apartar-lo. No crec que hi hagués una connotació masclista en qui em va desafiar, però sí que penso que el grup hauria sigut més prudent a l’hora d’intervenir si l’entrenador hagués sigut un home. Amb mi, van venir de seguida i el van apartar.

Parlem de l’esportiu. Li va anar millor que bé amb el seu primer equip.

El vaig agafar el 2009 a la segona divisió, el 2013 vam aconseguir l’ascens a primera i el 2014 vam jugar les semifinals pel títol. Després vaig fer una aturada com a entrenadora perquè m’havia de preparar per als Jocs Olímpics de Rio 2016 i em requeria dedicació exclusiva. Més tard, arran dels Jocs, vaig rebre una oferta per jugar a Madrid i vaig venir. Durant la pandèmia, vaig tornar a Colòmbia per preparar el Mundial i em van demanar que tornés a entrenar l’equip, ja amb l’objectiu de guanyar la lliga. I ho vam aconseguir el novembre del 2022.

¿Va tenir molta repercussió a Colòmbia aquest èxit?

Sí, però la repercussió ja havia existit abans, perquè vaig ser la primera dona a entrenar a segona divisió i això va encoratjar que hi hagués moltes més entrenadores de dones, tot i que amb nois només n’hi va haver una més, quan jo vaig tornar a Espanya el 2022. De fet, a la final que vam guanyar, jo era l’entrenadora del meu equip amb tres assistents homes al meu càrrec i ella era l’assistent de l’entrenador de l’altre equip.

A Espanya comença amb equips femenins.

Sí, quan torno és per entrenar el Cisneros, un club històric de Madrid que acabava de descendir i amb el qual vam recuperar la categoria aquell primer any. Abans de la pandèmia, entre el 2017 i el 2019, havia estat entrenant a Madrid equips juvenils de nois. El meu primer equip sènior d’homes aquí és el Vallecas Rugby Unión, amb el qual he començat aquesta temporada.

¿Hi ha diferències entre entrenar homes a Colòmbia i a Espanya?

No, realment no, és molt similar. Són grups molt sòlids, amb persones molt competitives que es presten als desafiaments. De fet, en l’àmbit amateur, per a mi és més fàcil entrenar homes que dones. Crec que els homes ràpidament t’avaluen si ets competent o no i et donen el lloc que mereixes. I crec que amb les noies, més enllà de la teva competència, hi ha una part molt emocional, molt de ‘feeling’, que no tenen els homes.

Destacat.

Crec que els homes tenen molt clar com funcionen els rols jeràrquics en la competició i, per la meva experiència, als equips femenins els costa més interioritzar aquestes jerarquies. Elles creuen més en uns rols democràtics, en què tothom en un equip té la seva opinió, i els costa més entendre que en l’àmbit de competència aquest rol no es pot donar, que no és possible dirigir el barco quan moltes persones volen agafar la batuta.

¿El seu rol desperta interès en altres dones que vulguin entrenar homes?

Sí, és clar que sí. És important tenir dones que siguin referents en espais que habitualment ocupen els homes, que tinguin rols aspiracionals. Hi ha noies que han vingut a participar en entrenaments com a assistentes, per aprendre i veure com es maneja el grup. I moltes d’altres m’escriuen o s’interessen pel meu rol.

La seva directora esportiva és una dona, Daida Chil. ¿Va ser això determinant per rebre l’oportunitat d’entrenar el Vallecas Rugby Unión?

Crec que sí, tant que sigui dona com que sigui una persona jove. El que et sols trobar en l’esport és gent d’edat més avançada, molt arrelada als seus càrrecs de directius, que vol intervenir o influir molt en les situacions. Jo crec que tinc un perfil per entrenar un equip masculí en àmbit nacional, un sub-23 o un Divisió d’Honor B [segona divisió], però no ets una opció per a clubs més arrelats, amb més tradició, tot i que estiguis capacitada per fer-ho.

¿S’ha trobat amb comportaments masclistes en aquest temps?

Em passa de vegades amb entrenadors rivals. Al final dels partits és normal estrènyer la mà de l’entrenador rival. És molt habitual que, quan jo guanyo, l’entrenador rival no vingui a saludar-me. M’ha passat moltes vegades aquesta temporada. Que quan tu guanyes un entrenador home que té cert nom o certa experiència, no vingui a saludar-te. S’ho pren com una ofensa que una dona l’hagi guanyat.

Notícies relacionades

Aquest Madrid ja no té remei

L’oportunitat de Roony Bardghji

¿Veu la societat espanyola preparada perquè una dona entreni el Barça o el Reial Madrid d’homes?

La societat espanyola en general sí que ho està, però crec que els aficionats al futbol no. A un home se li permetria més equivocar-se, però si la que s’equivoca és una dona, la crucificarien. Crec que l’aficionat a l’esport encara no permet aquests espais ni assumeix bé aquests rols de poder.