Ferran en el camí del gol

El Barça té l’aplom de Pedri, que en la segona part va mostrar el seu geni com si no hagués estat en la primera, i té l’arrel emocionant dels treballats de Fermín i Gavi, que ara són com el futur plusquamperfecte del millor equip de la temporada, a més del geni (ara exacerbat) de Ferran. L’ensurt de la segona part va servir d’alerta per al millor equip d’aquests últims anys, que en bona mesura viu gràcies al talent del gran geni de la casa: Lamine Yamal. Els gols de Ferran van ser exemples veritablement formidables de l’arrel de qualitat que sempre ha mostrat aquest noi.

Notícies relacionades

Alcaraz i Sinner es retroben a la final de Montecarlo

El derbi dels del planter

El segon gol, que més que un gol és una salutació al futbol, a les ganes de triomfar en el futbol, va ser radicalment el millor d’aquesta part del joc. El futbolista valencià, que ve amb ràbia des de fa moltes setmanes, va agafar una passada de Lamine que semblava fet al carrer on ell i els seus juguen o han jugat al futbol que els agrada. Aquest és el futbol que combina potència i gest final, el que deixa la defensa rival sense resposta i trencada en les últimes seqüeles del xut, com si busqués que, més enllà del porter, només quedés la fotografia del gol com a única imatge. Aquesta jugada de Lamine i Ferran va semblar diluir-se quan l’Espanyol es va sentir l’amo del futur.

Fins que va arribar Lamine, una altra vegada de tantes vegades, i va marcar un gol que va generar al camp passió i alegria. Jo havia apostat per aquest resultat, però la realitat del futbol va ser més contundent que la meva intuïció. No van ser tres, sinó quatre gols, així que anem guanyant per més: Rashford va ampliar el meu desig, i ara l’altre guanyador, Lamine, em sembla que és, de nou, el millor de tots aquells que veiem jugar al Barça.