El cas Andic: un jutjat petit, policies sota pressió i un gegant de la moda disposat a defensar-se

Durant les hores posteriors a la seva detenció, l’oficina de premsa de la policia catalana va rebre una allau de peticions de periodistes, també estrangers. Una demanda d’informació comparable només a la que va generar l’arrest del futbolista Dani Alves, una altra cas d’abast mundial. Era d’esperar. Segons les fonts consultades per EL PERIÓDICO, els comandaments del cos policial són conscients que ara el seu treball, recollit en una causa de 1.400 folis, està sent revisat amb lupa pels millors advocats, comCristóbal Martell, que representa Jonathan i que també va defensar Alves.

Martell és un advocat de retòrica brillant que ara utilitzarà per rebatre per separat cada un dels indicis criminals que han presentat els Mossos i que han assumit la fiscal Teresa Yoldi i la jutge Nieto Galván. L’estratègia de la defensa: oferir un dubte raonable davant cada conclusió a la qual han arribat els investigadors. La família Andic creu en la innocència de Jonathan i no escatimarà recursos a entaular una batalla judicial que pot afectar Mango, una empresa que el 2025 va tenir 242 milions d’euros de benefici net.

Els Mossos, per la seva banda, estan segurs que Jonathan va matar el seu pare perquè confien en la feina dels seus investigadors. I creuen que per a una policia democràtica és molt important tractar aquest cas igual que si afectés ciutadans normals i corrents, tot i que els Andic no ho siguin.

La relació pare-fill

Jonathan Andic va estudiar al Saint Paul’s School, i en aquella escola per a nens rics ell era el més ric de tots. Va cursar els màsters més prestigiosos sense renunciar a les nits d’universitari. I quan va acabar l’acadèmia, es va incorporar a Mango, una empresa que estava destinat a dirigir. Però va sortir malament i, després d’aconseguir resultats negatius per al negoci, el seu pare va canviar d’opinió i el va destituir. Jonathan va ser interrogat sobre com havia encaixat aquesta decisió. Va respondre que amb naturalitat. La jutge de Martorell i els Mossos creuen que la veritat és que llavors es va enfurismar amb el seu pare.

Isak i Jonathan es van distanciar i, anys després, van començar una teràpia junts. La professional que els tractava és una psicoanalista especialitzada a atendre famílies de la burgesia barcelonina. Segons els investigadors, ella va aconsellar Isak reparar el mal provocat a Jonathan amb la destitució entregant-li la seva herència en vida. El 2024, Jonathan, que té «obsessió pels diners» segons la jutge, va saber que el seu pare crearia una fundació per a persones vulnerables que delmaria el patrimoni que percebria. En la seva interlocutòria, la magistrada remarca que en aquest context neix la proposta de Jonathan de reconciliar-se amb el seu pare en l’excursió de Montserrat.

D’accident a homicidi

Al principi, els Mossos van creure el Jonathan i van considerar que la mort d’Isak era accidental. La jutge de Martorell va arxivar la causa. Però el març del 2025, després de donar-li algunes voltes a les declaracions del Jonathan i veure que no quadraven, els agents es van adonar que aquest arxiu potser havia sigut prematur: feia falta continuar investigant. La decisió de reobrir la causa, però, no era senzilla. Tornar a investigar aquesta mort significava fer públic que els Mossos sospitaven que Jonathan havia empès Isak.

Aleshores s’havia produït un canvi al jutjat i una jutge substituta, Raquel Nieto Galván,va assumir la instrucció. Aquesta magistrada, malgrat la pressió ambiental que s’anava a tancar sobre un jutjat vell, modest i saturat com el de Martorell, va decidir reobrir la causa. El cas, que fins aleshores havia sigut un assumpte de la unitat d’investigació de Martorell, va passar a estar sota la tutela de la Divisió d’Investigació Criminal (DIC), els serveis centrals amb seu al complex Egara.

La premsa va informar àmpliament de la notícia, que va ser carburant per a les sobretaules de tot Catalunya, potser de tot Espanya. Coincidint amb aquesta reobertura, Jonathan va fer un viatge llampec a l’Equador (va ser el 24 de març i va tornar el 26 de març). Va tornar sense el seu telèfon. Va dir que un lladre l’hi havia robat a Quito. Una desaparició del mòbil «sospitosa», segons la jutge. Es va comprar un altre terminal, un iPhone 16 PRO, i va instal·lar un WhatsApp sense converses antigues. Els Mossos ho descobririen mesos després, al setembre, quan li van requisar el telèfon i van comprovar que era un mòbil sense passat.

Contradiccions

El 14 de desembre del 2024, Isak Andic i el seu fill Jonathan van fer un tomb per la ruta de les Coves de Salnitre, a Collbató, un trajecte que solca en horitzontal una de les parets del massís de Montserrat. Quan Isak es va matar al caure per un barranc de més de 100 metres, estaven sols. Jonathan va declarar que, en aquell instant, el seu pare caminava uns metres per darrere d’ell perquè s’havia aturat a fer fotografies. Però els policies, quan van aixecar el cadàver d’Andic, van trobar el terminal a la seva butxaca. És a dir, no podia estar fent fotos.

Jonathan també va explicar als Mossos que havia fet aquesta mateixa excursió en solitari uns 15 dies abans del sinistre. Però els agents ho van comprovar gràcies al localitzador del seu cotxe i van descobrir que, en realitat, no hi havia anat una vegada, sinó tres. El Jonathan havia conduït fins a Montserrat els dies 7, 8 i 10 de desembre. L’última, només quatre dies abans de la caiguda mortal. ¿Per a què?

Notícies relacionades

Jonathan Andic manté la vicepresidència del consell de Mango, que tanca files amb ell

Els termòmetres espanyols tornen a disparar-se per sobre dels 30 graus i ja marquen valors típics d’agost en ple mes de maig

Isak Andic tenia 71 anys, però era un home fort. Tenia entrenador personal i sabia caminar per la muntanya. Segons Jonathan, Isak va ensopegar en l’únic punt del recorregut que comporta perill, un pas d’uns 3 o 4 metres, estret i sense tanca, en què, si es perd l’equilibri lateralment, es cau sobre un pendent –un terraplè d’uns 4 metres d’amplada– i es pot acabar lliscant, si no s’aconsegueix aferrar-se a cap agafador, fins al precipici.

Aquest dijous, tres excursionistes que havien pujat a Montserrat per veure el lloc on es va produir el succés del qual tothom parla, després d’observar-lo uns segons, es preguntaven: «¿Per allà va caure ell sol?».