A Flick se li apaga l’atac del Barça en el pitjor moment

Però tot s’ha esfumat perquè els ‘nous’ i el ‘fals nou’ van amb la punteria extraviada, incapaços de culminar l’excel·lent producció que genera (18 rematades i 2 al pal davant el granític bloc de Simeone, però sense que la pilota fes un petó a la xarxa de Musso), per la qual cosa s’apaguen.

S’ha apagat tant el Barça que ja suma més partits en sequera en aquest curs (són tres) que en el passat quan només Reial Societat (1-0) i Leganés van frustrar l’ambiciós pla de Hansi, que va acabar trasbalsat al comprovar la no intervenció del VAR en el penal de Marc Pubill.

Ofuscat i abatut va acabar també Lamine Yamal, que es va sentir sol en aquesta aventura de trencar l’espessa estructura defensiva de l’Atlètic, l’únic equip a l’‘era Flick’ que ha deixat sec els blaugranes en dos partits: l’anada copera amb el 4-0 i l’anada europea amb el 0-2.

109 partits i només cinc sense marcar

O sigui, aquesta paràlisi davant el gol li ha arribat al Barça en el pitjor moment, just quan s’estava debatent el seu futur a Europa. Són ja 109 partits els que porta el tècnic alemany assegut a la banqueta blaugrana i només en cinc (Reial Societat, Leganés, Chelsea, Atlètic i Atlètic) s’ha quedat amb les mans buides, buscant explicacions tàctiques i, per descomptat, emocionals a aquest inesperat abandonament del gol.

Al Camp Nou, un lloc inexpugnable fins dimecres passat, es va detectar aquest problema, d’agreujat problema de falta de contundència. L’Atlètic va conquerir un tresor, aprofitant l’expulsió de Pau Cubarsí i el golàs inicial de Julián Álvarez tot en a penes un minut, refugiat en un superb exercici de punteria. O de «contundència», com el va qualificar després el mateix Simeone.

A penes cinc rematades, tres a porta i dos gols, tots dos amb la firma dels seus davanters: Julián, en la primera part, firmant una monumental falta directa; Sorloth, en la segona, certificant un clàssic contraatac cholista.

Per entendre la veritable dimensió de punteria blanc-i-vermella. Entre el gol de l’argentí i el del noruec no hi va haver cap xut més a porta. Tampoc després. ¿Per a què? Ja havia fet l’Atlètic el més difícil. Tornar a casa amb un botí tan valuós que l’acosta a les semifinals de la Champions

Al Barça, no obstant, tal densitat d’atac (18 rematades, set a porta) no va tenir cap recompensa. I això que Flick va utilitzar tot el que tenia. Tant en el seu onze inicial amb un trio integrat per Lamine, Lewandowski i Rashford, com després amb els canvis quan van entrar Fermín i Ferran Torres, modificant, ja amb 10 jugadors, l’estructura, situant l’anglès com a davanter centre.

Tres ‘nous’, 0 gols

Tres ‘nous’ va tenir l’equip en la cita de la Champions i cap va encertar davant Musso, augmentant encara més la sensació de soledat que va propagar Lamine. Era ell contra el món. I gairebé es va sortir amb la seva «en un partit fantàstic», com el va qualificar després Flick, capaç de firmar nou driblatges amb èxit dels 15 que va intentar per deixar la xarxa cholista, a més d’intentar quatre xuts. Però només un a porta.

Va acabar destrossat en el terreny anímic, amagant el rostre sota la samarreta, buscant digerir el que li havia passat. A ell. I al seu equip. Doncs, sobretot, que havia enfocat malament, ofegat pel pla defensiu de Simeone, l’únic que pot presumir, i amb raó, d’assecar la font ofensiva blaugrana en dos partits.

Rashford va ser, i sens dubte, qui més va anar a la font a la recerca d’aigua, tant en la seva condició inicial d’extrem esquerrà en la primera meitat o després de davanter centre en la segona part. Fins a set xuts va firmar el davanter anglès, quatre d’ells a porta (més que tot l’Atlètic de Madrid al costat) i un al travesser en una falta que es va llançar des del mateix lloc que va anotar Julián Alvárez.

Notícies relacionades

Rashford no és Luis Suárez

"Per ben poc": Aleix Espargaró s'estavella a Sepang i gairebé acaba amb la seva carrera

Però Marcus no va tenir lucidesa per encertar, per la qual cosa el Barça es va anar enfosquint, i de manera tan gradual, que va deixar Lamine amb una dolorosa sensació d’orfandat. I va acabar Flick ple d’ira perquè «un alemany» va decidir no posar en marxa la pantalla del VAR per validar l’absurd penal de Marc Pubill.

I va acabar el Barça, que ja no tenia per lesió Raphinha, el seu far de llum en l’atac, ni tampoc De Jong, encara a la infermeria, jugant-se el seu futur a Europa també sense Pedri, amb molèsties físiques, segons el tècnic, per la qual cosa va ser substituït en el descans igual com Lewandowski. Va acabar, i aquest va ser el seu drama més gran, barallat amb el gol.