La Volta viu la seva gran festa a BCN amb Vingegaard i Iniesta

Que Jonas Vingegaard guanyaria la Volta estava escrit per endavant; l’etapa final es disputava sense res a decidir en la general i tots pendents de l’últim toc de raça de Remco Evenepoel. Però, en això, amb discreció, sense fer soroll i pràcticament inadvertit en la seva arribada, va aparèixer Iniesta. I no ho va fer en qualitat d’exfutbolista, ni de nou seguidor del ciclisme, sinó perquè ell és el propietari de l’equip NSN.

La victòria de la seva vida

Tanta sort va donar al seu equip que bé podia pronunciar-se la frase de "va arribar, va veure i va vèncer". Perquè no era gens fàcil que, a la meta, en l’esprint d’una etapa que fa tres anys va guanyar Evenepoel; dos, Tadej Pogacar i un, Primoz Roglic –quin trio–, acabés triomfant un home d’Iniesta, un australià de nom Brady Gilmore, i que va aconseguir a Montjuïc la victòria de la seva vida al batre el francès Dorian Godon i el mateix Evenepoel.

S’havia de veure, finalitzada l’etapa, Iniesta. Era a la porta de l’autocar del seu equip. A cada ciclista que arribava, li mostrava la gravació dels metres finals, de com el seu xaval Gilmore, 24 anys, sortia del no-res, de manera inesperada, feia l’esprint màgic i sorprenia la Volta.

Iniesta disfrutava, com ho va fer al cotxe d’Óscar Guerrero, el tècnic navarrès de l’NSN, per seguir les últimes voltes pel circuit de Montjuïc, coincident en alguns trams amb la fase final de les dues primeres etapes del Tour. Descobriria el ciclisme, al seu interior, com a copilot al vehicle d’equip, que sembla la cabina d’un avió de tant trasto informàtic.

No va voler fer tota l’etapa i va preferir acomodar-se a l’interior del bus del seu conjunt, amb la tele encesa, amb ciclistes de l’NSN, com de tants altres equips, que es retiraven abans d’acabar el recorregut de la Volta –hi va haver un total de 13 abandonaments, una cosa habitual cada any.

Allà li explicaven la tàctica, la col·locació en el pilot, com es domava el vent, que molestava una mica els corredors. Fins que va arribar l’avís, el moment de pujar al cotxe de Guerrero i fer els últims quilòmetres de l’etapa amb el temps just de sentir els crits dels auxiliars, xiscles de felicitat perquè havien fet guanyat.

Va ser arribar i moldre, i això que Ethan Vernon ja li va donar un triomf a l’etapa de Camprodon, la que va haver de retallar-se pel vent huracanat de Vallter abans que Vingegaard comencés amb el festival particular camí de la seva victòria a la Volta, la segona ronda per etapes que s’anota aquest any després de la París-Niça.

Delgado –no es coneixien, però es van saludar com si fossin amics de tota la vida–, li va cursar la invitació perquè s’unís el matí del 4 de juliol a l’elenc de velles glòries que farà el recorregut de la contrarellotge per equips hores abans que els protagonistes del Tour pels mateixos carrers de Barcelona amb finalitats solidàries, per donar contingut a la lluita contra la malaltia de Dent, estranya malaltia que afecta el Nacho, però que gràcies a l’afany de la seva mare, Eva Giménez, i la seva passió per la bici, ha aconseguit recaptar tants fons que sembla que ja hi ha una medicina que pot començar a fer miracles.

Mites

Velles glòries com Miguel Induráin, Purito, per descomptat Delgado, i molts més que s’estan afegint a la causa donaran un brillant inici com a teloners d’un Tour. Falta que Iniesta s’uneixi a la tropa, però li va agradar la idea.

Perquè Iniesta ja no només és el patró de l’NSN, sinó un cicloturista que comença a treure l’adrenalina que s’expulsa quan va en bici, més enllà de les emocions passades movent la pilota amb mestria o marcant el gol dels gols a Sud-àfrica fa 16 anys.

Potser, d’aquí a menys de 100 dies, quan Barcelona es torni a vestir amb l’uniforme ciclista, l’NSN no ho tindrà fàcil en una contrarellotge per equips, en què l’UAE de Pogacar i el Red Bull d’Evenepoel s’erigeixen com a bons candidats a la victòria a tres mesos vista i una segona etapa en què Mathieu van der Poel es voldrà treure la carbonissa de la cara.

Notícies relacionades

L’estrena de la Copa deixa un gran nivell a Càceres

"Els guants em feien venir ganes de vomitar"

"És genial guanyar quan Iniesta és per aquí", va ser el primer que va dir un somrient Gilmore després de certificar la victòria. Iniesta no només va veure el triomf d’un dels seus, sinó que va captar des del cotxe les imatges de l’afició que es va reunir als pendents i a la meta de Montjuïc, molt més que en ocasions anteriors perquè en l’ambient, com en algunes pancartes, ja es respirava l’aire del Tour. No ens hem de cansar de repetir-ho, i per si ho llegeix també Iniesta, Barcelona serà una bogeria i qualsevol càlcul en milers de persones ara pot quedar curt.

Vingegaard va anar a la seva, a no arriscar més del compte, controlar alguna fogonada dels seus principals rivals, a veure des de la barrera els atacs de Marc Soler, que no sap estar quiet, i a disfrutar d’una victòria anticipada mentre captava detalls del territori de cara al Tour, on Pogacar l’hi posarà una mica –només una mica– més complicada que els bons rivals que ha tingut a la Volta.