"Els guants em feien venir ganes de vomitar"
Va ser la tricampiona d’Europa més jove de la història, la primera espanyola a lluitar al Madison Square Garden i la quarta classificada en el rànquing mundial. Tot i això, s’ha vist obligada a parar la carrera com a boxejadora per mirar de superar l’ansietat i un TCA.
Fa pràcticament un any que Tania Álvarez va haver de deixar la boxa completament de banda. Ni tan sols ha sigut capaç d’enfundar-se uns guants en mesos. "Em venien ganes de vomitar", reconeix a aquest diari. A les xarxes socials de la tricampiona més jove d’Europa, les seves publicacions s’omplen habitualment de comentaris exigint respostes dels seus seguidors malgrat haver deixat caure en diverses ocasions que no està passant per un bon moment emocional. L’exboxejadora encara no ha sigut capaç de trobar les forces necessàries per explicar-ho tot, però està treballant en un documental que l’ajudi a expressar com està sent el procés de pujar cada dia al ring per lliurar el combat més dur de la seva vida: el de la salut mental. "M’ofegava. Va arribar un punt en què la pressió era insuportable i no vaig poder més", assenyala, abaixant la mirada.
Cal tenir present que, tot i que té 24 anys, va ser la primera espanyola a lluitar al Madison Square Garden, la tricampiona d’Europa més jove amb un rècord estratosfèric (13-1) i es va convertir en una de les boxejadores amb més exposició mediàtica al país en l’última dècada. La seva història va córrer com la pólvora. Ho tenia tot: jove, guapa, exitosa, centrada, guanyadora... Però res d’això va aconseguir evitar que la pressió l’enfonsés. "Feia gairebé 10 anys que no parava. Ni tan sols podia anar de vacances. No he pogut fer vida normal ni amb la meva família. Em vaig mudar a un pis al costat del gimnàs i em vaig aïllar tant que em vaig quedar pràcticament sola", recorda. Ho explica bastant sencera, des d’una cafeteria de Sarrià on abans de l’entrevista escrivia absorta en un ordinador. Està provant de recopilar la seva història per fer-la pública i poder ser compresa una vegada per sempre. "Entenc que la gent em faci preguntes, però arriben a escriure’m molestos o decebuts perquè no boxegi. La vida m’ha canviat i ni tan sols jo sé on vull estar. És un procés molt dur, perquè fins ara tot el que he sigut ha anat de bracet de la boxa", reconeix Álvarez, en mode introspectiu.
Paradoxalment, el seu millor moment esportiu va coincidir amb la seva època més fosca. "M’entrenava perquè no podia fallar, però em pujaven arcades només de pensar que havia d’anar al gimnàs. La pressió de ser la quarta del món em va fer una bola i no ho vaig saber gestionar. Vaig començar a tenir conductes poc saludables. Era tanta l’ansietat que no trobava cap altra manera d’apagar la ment", reconeix ara des d’una força que ha trobat amb el temps a dins seu. Amb ajuda psicològica, ha començat a veure que certes conductes que havia normalitzat no s’haurien d’haver permès mai. "Em pesaven cada dia. Em comptaven cada gram de més", explica.
La bàscula la va enfonsar
"El moment que va fer que tot volés pels aires va arribar abans de la quarta defensa del cinturó. Ni tan sols havia descansat un parell de dies des del combat anterior quan ja havia de tornar a entrenar-me amb tot per preparar-me. Aquell dia, quan em van cridar per anar-me a pesar a la bàscula m’hi vaig negar. Vaig explotar. No podia suportar-ho més", reconeix.
Després de deixar la boxa, tot el que era la seva vida fins aleshores va començar a trontollar. "Costa molt valorar-te sense el que has sigut durant tota la vida. Vaig haver de treballar molt amb psicòlegs perquè no concebia una Tania sense la boxa: és com si no valgués la pena o no n’hi hagués prou si no era boxejadora", apunta.
La vida més enllà del ring
Notícies relacionadesAvui, la seva vida ha fet un gir de 180 graus i continua treballant en la seva salut mental diàriament. "Estic fent classes de pilates a l’estudi de la meva mare, a Castellbisbal. No és la meva passió, però m’agrada i de moment em manté ocupada. He començat a ballar heels [ball amb talons] i estic provant de mantenir-me enfocada entrenant-me al gimnàs. També he començat a entrenar algun dia MMA. És el més pròxim a la boxa que de moment em ve de gust fer", afirma la púgil precoçment retirada. Des que va deixar la boxa professional, ha batallat amb un trastorn de conducta alimentària (TCA) i una depressió. Cada dia mira de sortir-ne buscant noves motivacions i experimentant. "Per fi puc decidir jo, tot i que m’està costant adaptar-m’hi i de vegades no sé què he de fer", indica.
Aquest any allunyada del ring a més de l’esport han canviat moltes coses, i les està afrontant amb il·lusió i l’esperança fixada en el futur. La seva lluita amb la salut mental s’ha convertit en la seva nova motivació. "El que estic vivint no és fàcil, però cada dia estic més forta", assegura. "No és el mateix deixar de competir que deixar de ser una campiona. I això és la veritat que treballo amb la psicòloga", assenyala.
