L’últim mohicà

L’últim mohicà

JORDI COTRINA / EPC_EXTERNAS

1
Es llegeix en minuts
Lluís Carrasco
Lluís Carrasco

Publicista

ver +

Al Hollywood culer, on cada candidat és una barreja de superheroi, brivall i galant, Joan Laporta ha tornat com aquests protagonistes del cine clàssic que creus que se’n van però que, en realitat, només s’han allunyat del tir de càmera per tornar amb la banda sonora en el seu màxim apogeu. Té alguna cosa d’Indiana Jones: entra a la cova del tresor, esquiva trampes mortals com el deute o la pèrdua de Messi, i va el tio i sempre surt amb el calze sagrat sota el braç mentre el temple s’esfondra darrere i el barret, miraculosament, segueix al seu lloc. A estones recorda Vito Corleone, no per fosc, sinó per la seva capacitat de reunir la família al voltant de la taula i convèncer cada membre que el pla no només és convenient, sinó a més perfecte. En el barcelonisme, això equival al fet que tots acabin seguint el cap, fins i tot en clau de ballar, tot i que cinc minuts abans estiguessin esmolant ganivets i algun o alguna no tingui la més mínima gràcia movent el cul. També té un punt de Tony Stark a Ironman: seguretat, frases ràpides, i confiança il·limitada en la seva perícia i fortalesa. I al club, aquest vestit de ferro es diu lideratge.

El lluitador infinit

Notícies relacionades

Però no tot és cine fantàstic. De vegades apareix la versió més humana, com la de Jack Sparrow: navega amb indiscutible estil, tot i que la brúixola sembli girar al revés i el barco cruixi. I quan el guió es complica, quan l’estadi murmura i l’economia recorda que les pel·lícules també tenen pressupost, Laporta adopta la mirada de Humphrey Bogart encarnant Rick: l’home que somriu en públic mentre va cavil·lant quin sacrifici tocarà fer sense parpellejar.

Molt cine convertit en realitat. Molt equilibri i feina per acontentar qui no sempre s’ho mereix. I per això, per bé o per mal, Laporta s’assembla cada dia més a L’últim mohicà. El lluitador infinit. L’últim dirigent que defensa que el Barça no és una empresa, sinó una pel·lícula en Dolby Surround Screen de riure o de plorar. I, en tot cas, ell continuarà sent l’estrella.