Simeone persegueix la seva obsessió de ser el Moisès de l’Atlètic

"Somiar és bo, però la realitat és el que passa a la terra, que és el que nosaltres fem i el que Déu vol". Diego Pablo Simeone apel·la a la divinitat com l’afició de l’Atlètic apel·la a ell, que potser no arriba a la categoria de deïtat futbolística, però sí, àmpliament, a la de profeta. El Cholo encarna la transsubstanciació de Moisès en el credo matalasser, l’home que ha de portar el club a la terra promesa, que no és cap altra que el títol de Champions que per tres vegades se li ha escapat en l’últim versicle, dues d’elles sota el seu mandat.

"El futbol no deu res a ningú. Les coses es mereixen i s’aconsegueixen", va incidir el preparador argentí abans d’abordar el penúltim esglaó en la seva persecució d’El Dorado. L’Arsenal, líder de la Premier League en virtual igualtat amb el Manchester City és l’oponent de la setena semifinal de la història de l’Atlètic. Tres les va superar (Celtic, Chelsea i Bayern) i tres més (Ajax i dues vegades contra el Reial Madrid) van ser la seva estació final. Per estímul dels supersticiosos, i Simeone ho és bastant, sempre que els matalassers van eliminar el Barça van acabar disputant –tot i que també perdent, és clar– la final.

Ja fa temps que la Copa d’Europa es va convertir en una obsessió per a Simeone, la fita que completaria l’obra que ha anat executant amb brillantor en els 15 últims anys, una estabilitat impròpia dels temps actuals, en els quals els entrenadors són elements sospitosos, amb una caducitat cada vegada més curta.

En aquesta faceta, aquesta nit al Metropolitano, dimarts que ve a l’Emirates de Londres, trobarà complicitat a la banqueta contrària. Salvant les distàncies, la trajectòria de Mikel Arteta a l’Arsenal es caracteritza també per la confiança en un mètode i en un creixement sostenible. La diferència potser rau en el fet que aquest final de temporada pot ser definitiu per a l’entrenador guipuscoà, al qual ja se li exigeix un trofeu de primer ordre després de set anys en el càrrec, només adornats per una FA Cup i dos Community Shield després d’una generosa inversió en reforços.

Un precedent enganyós

També com l’Atlètic, l’Arsenal mai ha guanyat aquesta competició, i ha jugat una única final, la de l’any 2006, contra el Barça de Frank Rijkaard, i aquesta és tot just la seva tercera semifinal, després de la qual va guanyar fa 20 anys contra el Vila-real i la que va perdre la temporada passada contra el PSG. El precedent de la fase lliga entre els dos conjunts, guanyat per un enganyós –per massa voluminós– 4-0 per l’Arsenal, serveix poc com a referència, ja que ni un equip ni l’altre estan en el punt de cocció que van presentar en aquell xoc jugat a l’octubre. A priori, els blanc-i-vermells han crescut des d’aleshores i els gunners han perdut bona part de la seva solidesa.

Notícies relacionades

El triomf del doctor

Rafa Jódar desafia Sinner en els quarts de final de Madrid

"És extraordinari que l’Atlètic estigui en una semifinal de Champions després de nou anys", va reivindicar ahir Simeone, el dia del seu 56è aniversari. Fa temps que l’equip madrileny va abandonar el seu interès per la Lliga, despenjat de la baralla pel títol des de ben aviat, a la recerca de ser campió aquest curs. Va fracassar en el seu intent d’aconseguir-ho a la Copa del Rei, després de perdre la final contra la Reial Societat, i no vol que li passi el mateix amb la Champions.

Per a aquesta nit, l’Atlètic no podrà comptar amb Barrios, de nou lesionat en una segona meitat de temporada de malson per a ell, però sí a priori amb Lookman, Hancko i Julián Álvarez. També està disponible Oblak, amb el dubte de si serà titular o si Simeone decidirà donar continuïtat a un Musso brillant en absència de l’eslovè. A l’Arsenal, Saka ja està recuperat dels seus problemes físics, tot i que s’ha de veure si juga o no com a titular avui.