Entrevistes al fang

Hi ha silencis que engrandeixen a les llegendes. I després hi ha el soroll eixordador de les armes.

Xavi Hernández, personalment el millor jugador català de la història del FC Barcelona, va decidir que la vigília d’un partit de Champions contra el Newcastle era un moment formidable per entrar en campanya electoral amb dinamita a la boca. No per dir a qui vota –que seria perfectament legítim–, sinó per disparar sense contemplació contra un dels candidats. Quin desastre... L’equip preparant un partit capital a Europa i nosaltres descobrint el perill d’una papereta en forma de rebequeria.

Que ningú es confongui: opinar és fantàstic. Si Xavi vol dir que prefereix un candidat, genial. Si vol fer campanya al seu costat, millor encara. La democràcia blaugrana viu precisament d’això: que cada soci defensi el seu model de club.

Notícies relacionades

Les dones de la Vuelta se citaran al colós de l’Angliru

Un Espanyol sense punteria tampoc pot amb el cuer

El problema comença quan una opinió referent es converteix en mal col·lectiu. Perquè atacar un candidat no és només atacar un candidat. És enfrontar els que el voten i els que no ho fan. I convé recordar una cosa que de vegades s’oblida en plena tempesta electoral: Joan Laporta i Víctor Font no són només un nom en una papereta. Són l’opció i elecció de milers de socis. Milers i milers. Per això sorprèn tant veure una de les grans llegendes del club entrar justament ara al fang amb tanta alegria. No pel que opini –cadascú pensa el que vol–, sinó pel com i el quan.

El Barça sempre ha sigut moltes coses alhora. Moltes sensibilitats, moltes visions, molts sentiments. I, precisament per això, els seus referents acostumaven a tenir una cosa en comú: la capacitat d’il·luminar i d’unir-nos fins i tot quan no pensaven igual. ¿Qui ens elimina avui aquest regust de pena i sorpresa a poques hores d’un partit a vida o mort? Potser soc jo, que no me n’assabento. Potser el rondo que en el seu temps vam trobar a faltar, ara resulta que calia practicar-lo en campanya. I potser les llegendes que abans no baixaven al fang, ara, directament, concedeixen les entrevistes allí.