Andrea Fuentes, seleccionadora espanyola de natació artística: "Inspirarem a tot déu, això és molt més bonic que guanyar un or"

Està vivint molts canvis i rebent reconeixements. ¿Com està?

He publicat el meu primer llibre fa una setmana i estic vivint aquesta experiència d’escriptora, però també la meva versió d’entrenadora més mental i social sense descentrar-me del meu objectiu principal; estar per l’equip. Hem aconseguit crear coreografies molt diferents; volem allunyar-nos del corrent actual, marcat per molta apnea, moviments sota l’aigua i la por de quedar-se sota i ofegar-se. Quan tothom segueix el corrent, cal sortir d’allà i veure què passa. S’està dirigint cap a un terreny massa fosc, buscant la màxima dificultat a qualsevol preu. I he decidit que no. El lema olímpic diu més alt, més fort, més ràpid, però no diu ofegar-se més.

Posar la persona i l’esportista en el mateix pla.

És una de les meves missions personals, que he fet des que era als Estats Units. En els esports artístics sempre s’ha treballat d’una manera, però les noves generacions necessiten un altre tracte. No és només dir "et cuidaré», sinó "t’ajudaré a arribar al teu màxim potencial». Ja no és l’antiga fórmula de "la lletra amb sang entra».

La seva relació amb les esportistes busca cuidar la salut mental des d’una exigència sana.

Crec que la salut mental no es construeix únicament amb elogis. Es tracta que sentis que formes part essencial del procés i que el teu paper contribueix perquè la missió conjunta tingui èxit. Això dona sentit al teu esforç. Si el teu esforç no s’alinea amb els teus valors, no hi ha felicitat. És fonamental que elles notin que són essencials dins l’equip i que, gràcies a les seves particularitats, fan que l’equip sigui millor.

Crear equip, no individualitats.

Jo sempre els dic que l’equip que nedarà en els Jocs Olímpics, que al final és el seu somni, no està format només pels millors individus, sinó per les persones que aconsegueixen funcionar com el millor equip possible. Si algú actua de manera individualista i no posa l’equip per davant, en realitat està treballant en contra del que tots volem aconseguir.

A l’hora de crear, tothom té veu. Diria que això genera un sentiment de pertinença.

El Denis, l‘Iris i la Cristina tenen idees carismàtiques i és la seva fortalesa. Després hi ha gent que en aquell moment no està tan empoderada perquè no té tanta imaginació, però quan cal treballar l’execució o cal treballar els ànims, apareixen altres líders del seu camp. Cada un té un paper important i gràcies a les seves diferències es crea una cosa que se sosté amb equilibri.

Aconseguir que els importi més enllà que sigui la seva obligació és un dels grans reptes.

Sempre que veig la típica feina en què només fitxes hores i et converteixes en una peça més de l’engranatge, penso que al final ja no hi ha cervell: passes la vida, et jubiles i et quedes amb la sensació que et falta alguna cosa. No vull que això passi; vull que cada moment compti, que el procés valgui la pena. De vegades això implica menys hores, però més concentració i més presència.

Disfrutar del dia a dia.

Soc una persona que sovint s’emporta la feina a casa, però també valoro molt estar present per a la meva família. Cal trobar un equilibri, i ara amb el llibre encara més. Sempre reservem un moment per ser família, però és fàcil perdre l’equilibri quan estàs tan obsessionada amb la feina com jo. El meu marit fa el mateix treball que jo, i de moment no hi ha hagut problemes, però el meu fill de vegades m’ha dit: "¿podem parlar d’una altra cosa?».

Ara ja està fora de la piscina com a seleccionadora. ¿Com afronta aquest nou rol i com es veu a si mateixa?

M’està agradant molt canviar les regles del joc. Aportar una cosa nova, fer que la gent digui: "¡No hi havia pensat, en això!». Això és el que més em motiva. M’agrada ser líder cap a un progrés. Això ho veig molt important perquè elles se sentin també orgulloses que estan sent part d’una cosa que està fent història. Al final dius, "estem fent una cosa diferent». Quan arribem a la piscina tothom ens mira perquè saben que estem fent alguna cosa.

¿Com ha canviat l’Andrea que va entrar per aquí el primer dia?

L’Andrea que va arribar tenia molts dubtes. Es preguntava: "¿Sabré fer-ho? ¿Seré capaç de portar un equip que ja és a dalt? Vull canviar-ho tot, però no sé si acceptaran els canvis ràpidament, a poc a poc o si no els acceptaran gens. ¿Podré inspirar-les perquè em segueixin?». Sabia, en el fons, que podia fer-ho, però no tenia clar quant de temps trigaria. Finalment, va ser molt més ràpid del que imaginava i ara hem arribat més amunt del que pensàvem. Ara, però, hi ha més pressió per aconseguir resultats i, amb això, ja no és tan fresc com abans, perquè hi ha més soroll al voltant. Hi ha un input constant que ens provoca: veure si ens deixem arrossegar per la mediocritat o si seguim pujant un esglaó més. A mi, l’or m’és indiferent. El que m’importa és inspirar a tot déu. Això és molt més gratificant que una medalleta a la paret que al final acaba oblidada en un calaix.

Notícies relacionades

El Madrid guanya a Balaídos xutant només tres cops a porteria

Espanya compleix contra Ucraïna a l’‘exili’ d’Antalya

¿Quin és l’objectiu?

Canviar les normes del joc. Comporta un risc, assumeixo la responsabilitat, sincerament, m’és igual quedar tercera d’Europa, si gràcies a això portem esperança al món, perquè al final acabarem on hem de ser. Però assumeixo la possibilitat que ara, quan canvies un paradigma, pot ser que et surti malament a la primera, pot ser que tothom no vulgui seguir-lo. Però estic convençuda que és per aquí. Potser ve un cop, però seguirem i ens farem més forts. Farem una cosa diferent d’intentar seguir a les millors, farem una cosa que elles no puguin fer, a veure si ho aconseguim així.