Amb Laporta, contra Laporta

Hi ha qui diu que els processos electorals del Barça serveixen per promocionar-se i treure’n partit personal i professional. No obstant, no és estrany que provoquin també l’efecte contrari i els aspirants, embolicats en un deliri al qual els mitjans de comunicació contribuïm de manera moltes vegades irresponsable, quedin del tot exposats. Agustí Benedito, Jordi Farré o Emili Rousaud van sortir al seu dia esquilats quan els va tocar demostrar que hi havia carn rere la màscara. A Marc Ciria, la precampanya del qual serà recordada per la seva gestualitat de reel i els seus discursos dicaprians, li van tombar el 21% de les firmes després de confiar bona part de la feina a un exèrcit d’adolescents. Una xavalada reclutada per fer més o menys el mateix que els que t’assalten a les portes d’El Corte Inglés amb la carpeta i el conte.

Amb tot, a Víctor Font se li ha obert aquest escenari amb què tant havia somiat quan va reparar en què amb allò de Si al Futur no hi hauria ni per on començar si no hi havia manera d’unir l’antilaportisme. I que l’única opció viable per treure de la cadira presidencial Joan Laporta passava per un plebiscit electoral, més accessible que aquella moció de censura que no va voler promoure i on hagués necessitat el 66,6% dels vots dels socis compromissaris. Font ni tan sols ha hagut de forçar una candidatura Frankenstein que acabés amb els implicats entregant-se a la lluita de pasta i egos.

Notícies relacionades

Presentat el mallot groc del Tour de BCN

‘Glòria als herois’

Tot i que un plebiscit ni de bon tros assegura el triomf de l’opositor de torn. Serà la quarta vegada que les eleccions del Barça visquin un cara a cara, i sempre s’ha imposat el poder regnant. Núñez va derrotar Sixte Cambra (1989) i Ángel Fernández (1997) sense despentinar-se, i Joan Gaspart, amb les brases del nuñisme, a Lluís Bassat (2000). Al que sí que obliga el nou camp de joc és que el president sortint baixi del tractor i s’impliqui de veritat, perquè a Víctor Font no només el votaran els que creguin en el seu model de gestió, sinó també tots els que rebutgen el laportisme, amb l’amagat vot nuñista, irrellevant en les últimes eleccions, esperant el seu moment.

És més fàcil odiar que estimar.