El Madrid és un conyàs

Vaig veure el València-Madrid... ¡Quin avorriment! Veure el Madrid, avui, és com assistir voluntàriament a una missa en llatí sense fe, sense encens, amb un capellà afònic i la credibilitat de Jordi Évole criticant la política del Govern. És un espectacle tan vibrant com mirar un ascensor pujar i baixar del primer al segon pis de manera continuada i en carrusel: Un autèntic documental sobre la vida secreta del badall. El Madrid ja no és un equip: és un tràmit de fer punts. Un conjunt que juga com si tingués una clàusula en el contracte que prohibís l’entusiasme. Passades horitzontals, pressions que no pressionen, possessions que no posseeixen i atacs que no suposen cap atac. Cada partit sembla una pròrroga emocional, una sessió d’hipnosi col·lectiva on la pilota roda només perquè l’espectador recordi, d’una banda, que veu futbol, i de l’altra, que la vida era més bonica i emocionant abans d’encendre la televisió.

‘Futbol anestèsia’

I sí, a la classificació ens separa un punt. Un sol punt. Un míser punt que pretén fer-nos creure que això està igualat. Però això és com dir que un menú degustació i un entrepà de sardines estan separats només pel seu import a la carta. A la taula hi pot haver un sospir, però en el joc hi ha un abisme. El Barça, amb les seves bogeries, els seus errors i els seus rampells, almenys intenta fer somriure. Proposa, s’equivoca, es llança. El Madrid, en canvi, sembla un equip que juga amb por de fer plorar.

Notícies relacionades

Agredit l’àrbitre que en un estadi va demanar casar-se amb el nòvio

Bernat Sellés: "Les pistes d’esquí de la Cerdanya han sigut el pati de casa meva"

Ells mateixos ho autodenominen maduresa competitiva. Jo en dic futbol anestèsia. Una proposta dissenyada perquè tot sigui correcte, pulcre i avorridament esperable. Com una oficina amb gespa. Com una màquina de fer punts sense passió.

I després vindran els gurus a dir que això és saber competir. No, amics: això és una migdiada amb escut, una obra de teatre sense actors, futbol convertit en somnífer. I el més inquietant és que encara queda temporada i em fa por que la migdiada es converteixi en un somni etern sense percebre que he deixat de respirar.