Quim Salarich, esquiador: "Si avui em retirés, estaria content amb el que he fet"
L’esquiador català (Vic, 1994) competeix en els seus tercers Jocs Olímpics i serà l’encarregat, junt amb la patinadora Olivia Smart, de portar l’estendard espanyol en la cerimònia d’obertura de demà. Arriba a Milà després d’haver-se colat en el top 15 de la Copa d’Europa que va tenir lloc a Baqueira Beret.
«En resultats no arribo tan bé com el 2022, però sí amb més maduresa tècnica i experiència»
«Podrien ser els meus últims Jocs, i el que no faré serà dubtar del que he de fer»
Afronta la seva tercera participació en uns Jocs Olímpics. ¿Com arriba a la cita de Milà-Cortina?
Diuen que la tercera és la bona. Segurament pel que fa als resultats no arribo tan bé com el 2022, quan vaig aconseguir les meves millors marques, però sí en maduresa tècnica i tàctica i en experiència en grans esdeveniments. Sento que puc aconseguir el millor resultat. Després l’esport és com és i poden sortir o no perquè hi ha molts factors externs que influeixen. Arribo motivat pels últims resultats, la pista s’adapta a les meves condicions i només falta que arribi el fred i que la pista sigui perfecta. A la portella sortiré a menjar-m’ho tot.
És un dels veterans de l’equip espanyol. ¿Li demanen consells els debutants?
La delegació és molt àmplia, hi ha moltes disciplines entre gel, muntanya i nosaltres, però entre esportistes d’hivern parlem bastant. Som com cosins d’una família que es troben al dinar familiar de Nadal, que són els Jocs. Al no competir entre nosaltres, que això ajuda, ens recolzem molt.
¿Quin és el consell que els dona quan li pregunten?
El primer és que si estan classificats és perquè ho valen i poden fer bons resultats. I al final és una cursa en què pot passar de tot, vagis com a favorit o bé com a outsider. És una experiència que potser només vius una vegada, mai se sap, per tant, no pots guardar-te res a la portella de sortida. Si no vas al 100% pots arribar a la meta i penedir-te’n. Podrien ser els meus últims Jocs i l’última cosa que faré serà dubtar a la portella del que he de fer.
¿Quan es va assabentar que seria abanderat?
Ho vaig saber oficialment el 19 de gener, fa poc més de deu dies. Aquell mateix dia em va trucar Ricardo Leiva [director esportiu del Comitè Olímpic Espanyol] i em va explicar que l’endemà tindria una reunió amb Alejandro Blanco [president del COE]. Pensava que confirmarien que anava als Jocs Olímpics perquè encara no s’havia fet oficial ni en xarxes socials ni tampoc als mitjans de comunicació. Vaig entrar a un zoom i vaig veure "Abanderats els 2026». Se’m va posar la pell de gallina. L’altre dia vaig parlar amb Lucas Eguibar i em vaig quedar amb les ganes de preguntar-li si pesa molt la bandera [fa broma]. Li enviaré un whatsap un dia d’aquests.
¿Què significa per a vostè?
Ho visc com una recompensa per tota la meva carrera esportiva. Si avui em retirés, estaria content amb tot el que he fet. És veritat que, com a cirereta, em faltaria un podi de Copa del Món, però això de ser abanderat és realment molt especial. En esquí alpí hi havia molts candidats a estar en els Jocs: companys que s’han quedat a les portes per un sistema de rànquing internacional que, per a països com el nostre –competents però amb pocs esportistes–, és injust. Quan hi vaig, també competeixo per tots ells. I el fet de ser l’abanderat em dona un plus simbòlic per representar-los.
¿Els esports d’hivern estan creixent a Espanya?
Sí. És l’any amb més representants i això significa que s’estan fent coses bé: suport institucional, estructura, patrocinadors... Tant de bo aquesta dinàmica permeti que en futures delegacions també hi hagi més opcions de medalles, diplomes i bons resultats.
¿On ha notat vostè més aquesta inversió econòmica i aquest salt de qualitat?
En alpí es veu clar: quan jo tenia l’edat d’alguns dels joves, era impensable anar dos mesos a l’Argentina a entrenar-se en condicions hivernals, o tenir referents que portessin el timó. Ara hi ha nois amb 18 anys competint a la Copa d’Europa i amb opcions de ser davant, i això abans no ho teníem. I quan arriben resultats, la federació respira econòmicament i pot invertir més en la base: concentracions, estades, qualitat d’entrenament... Es retroalimenta.
¿Com recorda els seus primers Jocs Olímpics?
Va ser dur. Al principi de temporada es donava per fet que hi aniria, però per intentar desbloquejar més places vam anar a competir a Corea i, després d’una caiguda a la segona mànega, el meu company em va avançar en punts i va millorar el seu rànquing. Aquella setmana em van dir que no hi anava. Ho vaig passar molt malament, i uns 15 dies abans em va trucar el president: "Deixa els pals i vine Madrid, que vas als Jocs». Vaig entrar per una plaça que va quedar lliure. Vaig arribar tocat psicològicament per aquest puja i baixa.
En els segons Jocs ja arribava amb una altra posició.
Sí. En els segons era clar que hi aniria, estava esquiant molt bé i fins que vaig caure portava temps de medalla: en el primer intermedi anava tercer. Aquesta caiguda, dins de la duresa, em va servir per confirmar que podia ser allà, entre els millors. Després d’això els meus resultats van créixer molt.
Notícies relacionadesHa dit abans que poden ser els seus últims Jocs Olímpics. ¿Ha pensat a retirar-se?
Vull anar partit a partit. Seguiré mentre em vegi competitiu i m’ho passi bé. Si no soc competitiu, seré el primer a apartar-me per deixar lloc a noves generacions. No sé si serà d’aquí a quatre anys o més: el cos em diu que podria, però dependrà de com em vegi. Ara estic disfrutant més que mai de l’esquí.
