Que els nens s’acostin

"El Xose és uno di noi". "¿L’Álvaro? Són els meus nens". Merengue pur el que van destil·lar Mourinho i Arbeloa en les rodes de premsa prèvies al Benfica-Reial Madrid. Florentino Pérez disfrutava com una criatura. El seu cap ja treballa en el futur més immediat, amb l’interí com a possible adjunt del portuguès. Però la digestió es va tallar de cop. Ni futbol, ni solucions tècniques, ni resultat que et situï entre els més grans. La poesia la va escriure el porter del Benfica i la va reproduir l’entrenador lusità celebrant l’èpica davant la banqueta blanca. Tot eren rialles fins que la Champions els ha col·locat al lloc que mereixen. Míster i nens de pit i alguna estrella a la qual ja no li arriba ni el físic ni les ganes van posar al seu lloc aquest Reial Madrid inflat que ja no enganya ningú.

Criatures són les que ja va treballar Xavi i, des de fa dues temporades, un Flick que m’agradaria veure pel forat del pany en els descansos dels partits. Una nit més, el Barça va haver de remuntar, però aquesta vegada qui va assumir el pes de l’equip va ser Lamine. Compte amb els números que ja presenta aquest nano de 18 anys, a qui les crítiques i les sospites que desperta a 600 quilòmetres se la bufen. Bé que fa. Content amb el seu MVP, el que més va agrair va ser alliberar-se de dos partits en aquesta campanya que inclou Mundial. Sap que la pubàlgia i el cap ho necessiten.

Notícies relacionades

El Barça pateix una apagada brutal en l’últim quart i sucumbeix contra l’Olympiacos

La ‘fórmula Flick’: retoca, corregeix i remunta

Al costat d’ell, Hansi va alinear de sortida nou jugadors catalans per primera vegada en un partit de Champions. Podem debatre i opinar de tot i més, però la realitat és que La Masia és la joia de la corona culer. Dani Olmo, a més d’una enorme i contrastada qualitat, va treure a passejar dimecres l’orgull de pertinença i el que això impulsa en situacions compromeses. A la gespa i a la caixa, els nens sumen i estalvien.

I quan escric aquest article i els veig al camp, penso en Tito Vilanova i aquell onze que va alinear el 2012 amb ple de jugadors formats al planter. El mateix que va rebre una agressió de Mourinho quan li va ficar el dit a l’ull. Passen els anys, i la vida i l’estil, per a uns i per a d’altres, segueixen igual.