Apunt
El dit de Florentino
El dit petit de Florentino va assenyalar el camí i allí va trobar Álvaro Arbeloa, qui millor pot assumir la funció de falange.
L’Albacete, que mai havia guanyat el Reial Madrid –ni tan sols en els temps del Queso Mecánico de Benito Floro–, va deixar a la cuneta del Carlos Belmonte el monopartidisme blanc. Un govern, el de Florentino Pérez, en què els contestataris són eliminats –beneït el dia en què Xabi Alonso va pensar que podria, com diria Guardiola, "pixar amb la seva" i desatendre els consells de tronista– i en què es premia el servilisme extrem.
Que Arbeloa, celebrat per representar els valors del mourinhisme, sigui l’entrenador del Reial Madrid no és més que la metàfora d’un ensorrament institucional. En un club en què fa 20 anys que no hi ha eleccions i en què Florentino ha sigut escollit president les últimes cinc vegades com a candidat únic, no hi ha lloc per a la protesta. Tot s’assumeix i s’accepta, perquè, com va dir Arbeloa després d’estrenar-se amb l’eliminació en la Copa per un segona, "el president sap més que jo".
Xabi Alonso, durant el seu breu pas per la banqueta madridista, va intentar fer-se valer. Però mai va arribar fins al final. Va acabar per acceptar que a Vinícius no se’l podia canviar, encara que els seus circs fossin ben ridículs. No va arribar a convèncer Valverde que, en un equip amb greus carències al centre del camp, ell podia funcionar millor corrent per la vora. I en el seu epitafi, en la final de la Supercopa davant el Barça, va prioritzar sobreviure a viure. Va tancar el seu equip als últims 30 metres en un pla de partit que no se li veia al Madrid des d’aquella semifinal de la Champions en què Mourinho va posar Cristiano a defensar. Messi va posar la creu. Quan jugues a no perdre, i perds, res queda.
Arbeloa, davant l’Albacete, va dir a Vinícius que ballés. Va deixar diversos capitostos descansant a Madrid, perquè allò, pel que sembla, ho guanyava amb la gorra. I va obrir la porta de La Fábrica per servir-se de jugadors del planter sense solta ni volta, perquè el populisme sempre empeny.
Arbeloa va assumir la supèrbia de Florentino. És el seu paper.
