Que passin els mariachis

El postpartit de la victòria del Barça a la Supercopa s’ha allargat més de l’habitual, sobretot si tenim en compte que les reaccions del perdedor després de la final formen part de l’alegria barcelonista, gairebé com qui contracta una banda de mariachis per amenitzar la festa. Aixecada la Copa, les xarxes socials es van omplir de vídeos dels jugadors fent-se fotos amb la família, brindant a l’avió o assajant coreografies musicals. Mentrestant, des de Madrid miraven de canviar el relat: els blancs havien merescut guanyar, el gol decisiu de Raphinha era una espifiada, Vinícius havia marcat un gol de bandera... L’autoengany volia tapar les vergonyes d’un equip petit que havia jugat amb por, tancat al darrere, i només les accions individuals i les decisions de l’àrbitre li havien donat una mica d’oxigen.

Notícies relacionades

El porter que va dir que no al Barça

El Madrid toca fons amb Arbeloa

Però aquest discurs es va esgotar amb l’acomiadament de Xabi Alonso: ara ja tenien el seu boc expiatori. Pactat o no, amb acritud o sense, és fàcil suposar que Florentino ha triat Vinícius per raons econòmiques: li sortia menys car fer fora un entrenador poc convincent i fred per no arriscar-se a perdre el negoci del brasiler (que aviat segurament renovarà el contracte).

El nou entrenador blanc, ara, és un home de la casa, que ho sap tot del club, i suplirà la inexperiència amb una personalitat forta i agressiva, com un aficionat més. Florentino busca en Arbeloa l’anti Barça, una mica com Mourinho quan Guardiola ho guanyava tot. La facilitat amb què ha dit que sí, com si ja ho esperés, m’ha recordat quan el Barça va fitxar Xavi Hernández. També un mite del club, que coneixia la casa però amb poca experiència. En la presentació, Xavi va parlar del seu barcelonisme però també de Cruyff i de l’estil de joc no negociable; després sovint el va perdre el temperament de ser un culer a la banqueta. Dimarts, en roda de premsa, Arbeloa no va parlar d’estil de joc, sinó d’il·lusió per ser en el "millor club de la història" i del privilegi d’haver jugat en el Madrid de Mourinho. Com sol dir Valdano, on el Barça hi veu poder, el Reial Madrid hi veu grandesa. Em sembla que riurem.