María Díaz Cirauqui, futbolista: "Al principi sobta, però aquí hi estic molt bé i m’hi sento còmoda i estimada"

Vaig acabar el contracte a França l’estiu del 2024 i em van sortir diverses coses. La meva agència em va plantejar l’opció de l’Aràbia Saudita i al principi em va xocar una mica. No sabia gaire de la Lliga femenina, tot i que amb els nois ja hi havia hagut el boom dels grans fitxatges. L’oportunitat era bona, és clar, no t’enganyaré pas, com ens passa a tots els que som aquí. A mi m’agraden les noves experiències i vaig decidir acceptar l’oferta.

¿Quanta gent li va preguntar si havia perdut el seny?

El primer que fem tots és mirar a internet com es viu aquí, com és ser dona aquí. També el fet de ser tan lluny. La meva família i la meva parella em van recolzar en la decisió que vaig prendre i a partir d’aquí tenien l’expectativa de com m’aniria. I de moment em va bé. Vaig estar un any a l’Al-Shabab, que va eliminar la secció femenina l’estiu passat per un tema de diners, i ara estic molt bé a l’Al-Ittihad, amb un cos tècnic i un staff directiu espanyols, cosa que sempre ajuda molt.

¿Què es va trobar quan va arribar a l’Aràbia Saudita?

Pots llegir molt sobre un país, però fins que no hi arribes no saps bé com és. De fet, el primer xoc va ser la calor, tan bon punt vaig baixar de l’avió. I de mica en mica entens com és aquí la religió i la cultura. Com a dona, et sobta una mica no poder anar amb pantalons curts pel carrer, però és la seva religió i el seu costum i has d’adaptar-t’hi, tot i que no té res a veure amb el que la gent es pensa des de fora. Amb les saudites m’hi avinc, són molt servicials, t’ajuden sempre que poden i et resolen els dubtes que puguis tenir amb la manera de vestir, per exemple. Perquè entre elles hi ha de tot: en funció de la tradició de les seves famílies, n’hi ha que vesteixen pràcticament com ho fem a Europa i n’hi ha que van més tapades. Però jo no he de portar hijab ni res d’això, ni tampoc jugar amb leggings.

¿Ha tingut mai cap problema com a dona, com a ciutadana, en aquest any i mig?

[Rumia una estona.] Em sembla que no. No tinc cap anècdota negativa per explicar que m’hagi passat res. Quan arribes, veus què és la seva religió i t’hi adaptes una mica: ets al seu país. Saber que si vaig al supermercat he de posar-me uns pantalons llargs, que tampoc és una obligació, és més per respecte a la gent d’aquí. Tampoc és una cosa que em requereixi gaire esforç.

I com a futbolista, ¿què es troba en els equips?

Des que vaig començar a Saragossa sent una cria fins que vaig jugar a l’Athletic vaig viure un canvi i una evolució brutals. Doncs aquí una mica el mateix. Any rere any es nota el creixement, amb la feina dels staffs que arriben de fora, per exemple d’Espanya i altres països, i apliquen la seva metodologia i la seva formació. El meu club, l’Al-Ittihad, està obrint una escola per a nenes petites. Que inverteixin en la base és un símptoma clar que aposten pel futbol femení a llarg termini. Ara hi ha futbolistes que han començat a jugar fa quatre anys, mentre que a Espanya podem començar a fer-ho amb sis, de manera que el seu marge de millora és enorme. La majoria de les meves companyes saudites tenen al voltant de 20 anys.

Entenc que té vostè un cert rol de veterana, de mentora.

Fins als 16 anys no poden jugar a la Lliga professional, però amb 15 n’hi ha algunes que ja s’entrenen amb nosaltres. Saben que les sis estrangeres que som a l’equip tenim un bagatge i una experiència i ens consulten coses. A mi això m’afalaga molt i miro d’ajudar-les tant com puc. El primer any em va sorprendre el canvi que hi havia des del primer entrenament fins a l’últim, perquè hi ha moltes noies que no tenen gaires conceptes futbolístics, l’entrenador els ha d’ensenyar l’abecé, començant per les coses més bàsiques. El millor que tenen elles és que ho absorbeixen tot a la primera.

¿Fan vida social plegades, estrangeres i saudites, més enllà de la dinàmica de l’equip?

Cada una fem la nostra pròpia vida, però van sorgint plans de sopars i altres coses, i hi anem totes plegades. Les que s’hi volen apuntar, endavant. No hi ha una separació entre els dos grups. L’any passat a l’Al-Shabab vam muntar un grup en què fèiem més coses plegades i hi havia saudites i internacionals. Elles són molt obertes per a això i nosaltres també.

¿Diria que es pot ser una futbolista lesbiana i venir a jugar a la Lliga saudita?

Sí. I òbviament n’hi deu haver. No conec la vida personal de cada una d’elles, però segur que n’hi ha. Al seu club ho poden veure més bé o més malament, però és la teva vida i ho han d’acceptar.

¿Es veu jugant més anys aquí?

Tinc l’opció d’un any més de contracte i ara mateix la intenció que em volta pel cap és seguir una temporada més.

Notícies relacionades

Una llegenda gegant

Bartomeu, condemnat a pagar 6.000 euros a Roures

¿Els diners hi influeixen, oi?

Sí, però hi ha una perspectiva una mica equivocada amb això des de fora. Aquí no n’hi ha cap que es faci milionària. Potser algunes cobren més que a Espanya, però d’altres podrien guanyar més a Mèxic, per exemple. És clar que ajuda, però no et solucionarà la vida. I més enllà dels diners, si he vingut aquest any a jugar a Jidda és perquè el club està apostant per la secció femenina i perquè hi ha un cos tècnic espanyol que t’ho posa tot fàcil. Ells, a més, són molt servicials: qualsevol millora que proposes la tenen en compte. Em tracten fenomenal, em sento còmoda i molt estimada.