Evasió o victòria (femenina)

Dit això: ni jo soc insensible a la fascinació del futbol femení, fins i tot em vaig molestar en veure aquella famosa final que va acabar com el rosari de l’aurora amb l’òscul de Luis Rubiales. La vaig veure amb la meva amiga la també periodista Esther Jaén, famosa per les seves anàlisis polítiques, però haurien de sentir-la analitzar un clàssic. Aconsegueix que m’interessi fins i tot a mi. Tornant a Rubiales: és increïble com canvia la percepció de les coses veure-les en directe, de primera mà.

Em fascina l’èxit del futbol femení perquè de veritat crec que és una història emocionant de superació. Les actuals deesses Alexia Putellas, Aitana Bonmatí, etcètera, s’han guanyat a pols entrar a l’Olimp. Han passat de pàries a ser immortals. Si això és així en un país com el nostre, què no ha de passar a l’Aràbia Saudita, on perquè les dones es guanyessin el dret a poder treure’s el carnet de conduir va caldre tirar d’Alcorà i recordar que fins i tot Mahoma va permetre a la seva dona muntar el seu propi camell. Això no és broma, ni tan sols a mitges.

L’esport fa miracles quan treu el millor de la gent, no el pitjor. Quan per exemple no s’utilitza per crucificar països que lluiten per la seva existència des d’abans de néixer, com Israel, boicotejant els seus ciclistes i obligant a jugar al bàsquet amb ells en la intimitat. Perdonin però, si no ho dic, rebento. Suposo, a més, que no és casualitat que sigui a l’Aràbia Saudita (alfil clau al tauler dels Acords d’Abraham) on puguem arribar a veure una Putellas o una Bonmatí musulmanes. Estrany seria que les veiéssim a l’Iran (per ara).

Notícies relacionades

Bartomeu, condemnat a pagar 6.000 euros a Roures

Una llegenda gegant

Les futbolistes saudites seran pioneres a poder mostrar els cabells i les cames en públic que ningú les empaiti a cops de porra o a fuetades, fent un immens favor a tots els seus compatriotes i correligionàries d’arreu del món, fins i tot a les que, com jo, no hagin somiat mai a xutar una pilota en tota la seva vida. I no, dir això no és blanquejar res. Hi ha altra gent a qui cal rentar coses molt més blanques i països pitjors, com la Veneçuela chavista, la caiguda de la qual, com una fruita madura, arrenca tantes llàgrimes als Boabdils de l’esquerra bòrnia, cínica i irresponsable. La mateixa que ara canvia de tema si els parles de l’Iran. ¿Saben el que passa a l’Iran?

Personalment, me n’alegro que hi hagi entrenadors espanyols treballant en això, a mirar d’obrir pas al futbol femení saudita, que a més llegeixo amb interès en aquestes pàgines que revolucionarà moltes més coses que els camps de joc. La idea és que generi tota una indústria en què les dones també puguin trobar el seu camí, els seus espais cada cop més grans de llibertat. ¿Han vist la pel·lícula Evasió o victòria? ¿L’hauran vist a l’Iran.