El carbó cabró

Els Reis Mags ja han passat per Can Barça. No sabem si han deixat or, encens o mirra, o, més en línia amb l’actualitat, fair play financer, transparència o sentit comú embolicat en paper reaprofitat, que les bosses, com a Zara, i tot i que siguin de paper (que no paga impostos), te les cobren vergonyosament a part, encara que t’hagis gastat tota l’extra a la maleïda caixa. Però volem creure. Creure no computa en el límit salarial i, a més, és molt nostre.

En el FC Barcelona, creure sempre ha sigut un acte de persistència i resistència. I és que entrem en any electoral, aquella època en què el barcelonisme es divideix entre els que prometen títols i miracles, i els que asseguren que ells sí que saben on és la desitjada clau que tot ho redreçarà. Un temps en què la simpatia i els somriures electorals tornen a aflorar després d’haver-te sentit menystingut, temps en què apareixen salvadors, gestors i algun il·luminat que confon el club amb el Círculo Ecuestre.

Res nou sota el sol del Camp Nou... o de l’Spotify, que ja ni el temple es deslliura del money-money i el patrocini. Convé dir-ho sense por i sense pancarta: l’any d’eleccions no hi ha candidatures bones i candidatures dolentes; hi ha models. Idees que afloren, egos que xoquen i discursos que deambulen. Però, si partim d’una base mínima d’honestedat, totes, o això hauria de ser, desitjaran el millor per al club. Una altra cosa és mantenir-se o arribar per forrar-se, que... de segur que no, ¿veritat? Si així fos, carbó, porta principal i puntada de peu al cul.

Notícies relacionades

L’esmorzar sorprenent del kenià que va baixar de les dues hores a la marató de Londres: dues torrades amb mel

La història oculta de l’equip de futbol de Txernòbil

Però, mentre no es creui aquesta línia vermella, totes les candidatures, des de les seves ofertes diferents, voldran el millor per al club. Uns, amb improvisació i èpica; d’altres, amb calculadores, i els de més enllà, pregant a Déu amb el rosari a la mà. Però, en totes totes, l’escut és el mateix i pesa igual a la solapa.

Així que, Majestats d’Orient, si quedava alguna cosa al sac, espero que fos serenitat i veritat. Estem vius. I això, acariciant ja la pujada del gener, resulta un bonic miracle.