"Donarem gotets de caldo. Farà un fred horrible"

"I Embarba va néixer a Madrid", somriu Juan Carlos (1988). "És curiós i sorprenent perquè som a mitja hora de Madrid. Tant de bo fos diferent. És una mica trist", assenteix Juan Carlos, de baixa per una greu lesió de genoll. El seu poble, Marchamalo, té poc més de 8.000 habitants, però és el sisè municipi en habitants de tota la província. La capital no arriba als 90.000. Va començar la seva carrera directament al Guadalajara, sense pas previ per altres clubs, i als 16 anys va debutar amb el primer equip a Tercera, l’hàbitat natural del rival del Barça en els setzens de final de la Copa del Rei.

Les següents províncies amb menys fills en la història de Primera són Sòria i Àvila, però ja amb 11 i 13. Lleida, Tarragona i Girona en tenen 65, 73 i 120, segons les dades de BDFutbol i Barcelona és la primera de les 50 províncies espanyoles amb 672, per davant de Biscaia (625) i Madrid (606). Ningú de Guadalajara ha exercit mai d’entrenador a Primera. Només un tal Florencio nascut el 1920 va dirigir 18 partits a Segona.

Personatge il·lustre

L’estadi porta el nom de Pedro Escartín, jugador, entrenador, àrbitre i periodista madrileny del segle passat sense cap vinculació especial amb Guadalajara més enllà de compartir país. És una de les 12 províncies espanyoles que mai han trepitjat la Primera Divisió. A la llista hi ha quatre de les cinc províncies de Castella-la Manxa: totes excepte Albacete. Sí que va arribar a Segona, però només dues temporades, del 2011 al 2013.

Llavors va rebre el Barça B. Ara, 17è del grup 1 de Primera Federació, rebrà el Barça i els carrers irradien "il·lusió". Juan Carlos explica que algun amic li ha trucat per si podia parlar amb Eric Garcia per aconseguir entrades. Perquè van volar. Mercedes Soria (Equador, 1985) certifica des del bar-restaurant El Encanto de la Sierra, a 200 metres del camp, que aquests dies els clients només parlen del partit: "És la primera vegada que ve un equip famós". Per a dimarts han doblat el gènere de beguda i de menjar i també el personal. "A última hora donarem gotets de caldo, abans d’anar al partit. Farà un fred horrible", avisa. Just davant del camp hi ha una gasolinera i, a quatre passos, un proveïdor de ciment, un mecànic i una botiga de recanvis per a automòbils.

"La ciutat sencera està en un núvol. És un moment històric", explica Alejandro Domínguez (Granada, 2001), una de les peces clau de l’equip morat i un jugador que viurà un dia "molt bonic" perquè la seva família és completament culer. Si algú el crida com a Álex o Alejandro no es gira: al món del futbol és Neskes. "El meu avi sempre deia al meu pare que s’havia d’assemblar a Neeskens quan jugava. Som d’un barri de Granada i allà som més bastos parlant per dir-ho així i el Neeskens holandès es va quedar en un Neskes", assegura. Del pare, que va arribar a jugar nou partits amb el Granada a Segona B en els 90, va passar als dos fills. Té una infinitat de samarretes blaugranes. "Moltes, moltes...", somriu. Eto’o, Henry, Messi. L’any passat es va comprar les de Pedri i Lamine Yamal. El primer és el seu "referent" i "ídol" per lloc en el camp i el segon, "el millor del món".

Notícies relacionades

L’ocàs de la dinastia dels Chiefs

Clàudia Pina rubrica la seva consolidació al Barça amb la renovació fins al 2029

Ja sense el somriure, emfatitza que els futbolistes de Segona i Primera Federació viuen "més dies dolents que bons i quan arriba un dia bo cal intentar aprofitar-lo i disfrutar-lo al màxim perquè no sabem si tenim una altra vegada l’oportunitat de jugar contra un equip així". Ell va irrompre a Segona de forma molt prometedora i il·lusionant, amb 24 partits amb el Cartagena amb 19 i 20 anys, inclòs un 3-0 al Girona de Juan Carlos, Aleix García, Baena, Stuani, Míchel i companyia, i creia "que ja no sortiria de Segona, que estaria en el cercle",, però el curs següent ja només va tenir 15 minuts comptats. "A partir d’allà va ser tot una mica caos. Ho vaig passar malament psicològicament: en dos anys vaig passar de veure’m a Segona a estar a Segona Federació", admet. És la història de tants. "Em va costar assimilar-ho. Hi va haver una època que vaig estar bastant fotut. Em va passar factura psicològicament".

L’any passat va baixar "un esglaó" per fitxar pel Guadalajara per buscar "minuts, continuïtat i tornar a agafar confiança, a ser jo mateix" i diu que va encertar perquè van ascendir i perquè ha recuperat el somriure en el Pedro Escartín. Avui viurà "un somni".