El despertar de l’absent

Curiosa la situació que té en la vida el futbolista que va salvar dimarts el Barça d’una tragèdia. Des de fa anys, també contra equips alemanys, i sobretot contra l’equip alemany que va entrenar l’ara preparador del Barça, el Barcelona no solament va tenir mala sort sinó mal joc. Nerviosisme, decaïment, com si estigués marcat per la maledicció de l’altre equip espanyol de les lligues internacionals, el Reial Madrid, el gran capità del qual, Alfredo Di Stéfano, millorava sempre qualsevol contesa dels seus.

L’Eintracht és un dels equips que han posat a prova sempre tots dos líders espanyols, i no sempre vam ser nosaltres els qui vam sortir ben parats de conteses que Don Alfredo (i els seus hereus) van resoldre amb més solvència. De manera que quan, tot just començar el partit, l’Eintracht va donar al Barça la lliçó que l’espavilés, l’alarma va arribar a les llàgrimes de banqueta del tècnic alemany.

Notícies relacionades

Un Barça apàtic resol contra el Benfica i es manté líder

La Federació Catalana homenatja l’equip campió de la Davis 2000

Va haver de passar un llarg calvari en què vaig sentir que el Barça hi tornava, que tenia al davant la possibilitat d’una derrota, que el Barça es quedaria enrere en la lluita per les mels de la Champions. Sempre em passa a aquelles hores en què està a punt de passar una tragèdia. Vaig mirar el camp, els jugadors, i em vaig fixar en les imatges que suggeria la cara de Flick. No hi ha esperança, em vaig dir, sinó passat: el passat de les nostres derrotes, llevat la imatge d’aquell gol d’Evaristo llançant-se en plongeon (això va dir Miguel Ángel Valdivieso, el locutor d’aquella era blaugrana) per batre Domínguez en una contesa europea que després ens va portar al no-res...

En la segona part, la resplendor va tenir nom anglès i cognom francès. Rashford va entrar com si li haguessin donat un antídot contra el decaïment de l’equip i va fer que s’activés Kounde, el més dorment de la temporada. Aquella voracitat que de sobte va salvar el Barça d’un desastre va tenir després els seus laments i els seus inconvenients, però el va salvar sempre o el porter o l’alegria de jugar que, com sol passar, va atraure al camp la manera de ser (i de fer) de Pedri. El Barça és més que un club, i aquesta vegada va ser una ànima que va despertar a temps.