Maratonianes en zones de guerra

Ser dona a l’Afganistan és, des del 2021, pràcticament una gosadia. En un país en què ja per si mateix els drets de les dones eren limitats, l’arribada al poder dels talibans va acabar d’expulsar les dones de l’esfera pública. La marginalització del col·lectiu i la reducció de la seva existència als entorns domèstics sota el jou talibà ha portat la meitat de la població a pràcticament haver de demanar permís per existir. En aquest alambinat context, l’oenagé Free to Run treballa per tornar a les dones, mitjançant la pràctica esportiva, l’espai que els va ser arrabassat.

"Córrer és només l’excusa per aconseguir que dones que viuen en contextos complicats puguin convertir-se en líders de les seves comunitats", assenyala la fundadora de l’oenagé i corredora d’ultramaratons Stephanie Case. L’atleta, símbol de la lluita feminista en la llarga distància i guanyadora aquesta primavera de l’Ultra Trail Snowdonia a Gal·les mentre alletava la seva filla de 6 mesos, va fundar l’oenagé per ajudar dones de l’Afganistan, l’Iraq o Palestina a empoderar-se.

La iniciativa va néixer el 2012, quan Stephanie, en el marc d’una missió de les Nacions Unides (ONU) per a la qual treballava, es va mudar a l’Afganistan. "Corria dins dels perímetres de la base perquè preparava tres ultramaratons aquell any i les dones del refugi que atenia van començar a interessar-se pel que feia. Em sorprenia que es preocupessin per poder córrer quan no tenien ni un mos per menjar, però més endavant vaig comprendre tot el que l’esport podia fer per elles", va explicar l’atleta en el marc de l’International Women in Sports Congress (IWISC) organitzat a Barcelona per l’UFEC.

Estratègies secretes

"L’Afganistan és el nostre cas més complex, particularment des que els talibans van assumir el poder. Les activitats a l’aire lliure es van complicar i vam haver de trobar la manera d’operar de manera secreta en recintes tancats. Comencem la presa de contacte amb classes de ioga i meditació, però a poc a poc vam anar trobant subterfugis per poder córrer", recorda.

La dificultat d’aquestes situacions és, tot sovint, la mateixa comunitat de la qual formen part. "Per a moltes d’elles era impensable córrer. En el seu entorn, l’esport és considerat una activitat per als homes. A les que corríem, a l’Afganistan, ens consideraven pràcticament prostitutes", confessa la fundadora de la iniciativa, que afirma que havien de treballar fermament l’entorn de les dones que entraven en el programa per evitar precisament aquests prejudicis.

Notícies relacionades

Entrades per a l’entrenament del Barça al Camp Nou: de 5 a 10 euros i 2,5 en despeses de gestió

L’oposició busca enderrocar Laporta amb una unió complexa

"Recordo el cas d’una noia a l’Afganistan. Ens va dir que no s’havia plantejat la vida fora d’anar escola i tornar a casa. Quan va començar a entrenar-se per a una marató, es planificava els entrenaments amb vista al futur i això li va fer plantejar-se objectius personals que no hauria considerat mai perquè no estava cridada a això anteriorment", explica Case.

"¿Si no t’han permès mai pensar en el teu futur o objectius, com et plantejaràs ser doctora o advocada?", reflexiona. Per mitjà de l’esport, moltes d’aquestes dones accedeixen a programes educatius i lideratge.